Mecanoscrit del segon exili

Els oficinistes diu que avui són peixos, i jo sé que tenen mares i diaris (personals),
i camises pels dies de festa.

Avui es veu que diu que són peixos perquè floten a càmara lenta,
es veu qués una rebelió onírica...
Un pic obren la porta del despatx, suren, i neden poc a poc,
i's miren entre ells i recorden moments de dolços i nadals
i colors de cabells daurats de nenes nimfes
que perseguien cavalls de blanc i palaus escarpats.

Hi ha qui diu que tot això és només un deliri previ al suïcidi,
però això no té lògica fora de la mort casual!
Potser, qui sap... ha arribat avui el nou món,
com quan de cop et trobes una interface nova al facebook,
doncs una interface nova a la vida, o un tio'm barba que et diu que tot era una prova, i
que tot està gravat, i que ho pots veure des de fora, i opinar amb els participants que llavors recordes d'abans i tota kesta merda.

I de cop ets un astronauta ninja, i pots vèncer en qualsevol circumstància i gravetat,
i practicar el canvi-de-lloc-instantani, i algú et pregunta:

-Recordes les oficines??

I somrius perquè no saps ben bé de què parla
però segueixes surant per l'espai i escoltes Flaming Lips fins a l'infinit i qui sap...
potser és el petit segon abans de morir però és glòria eterna i somrius a tothom qui et trobes perquè ja no saps ben bé de què parla ningú,
però i a qui li importa...

Dibuix: Marc Gónzalez
Música: The Flaming Lips

Un redoble literari im-prescindible

La piscina és buida, la pilota rebota (i explota), i el jardí es revolta a través del vent glaciar.

No queda cap altre opció que acollir-se al jau de les mans calentes,

fregar-se fins a trobar el punt de cocció i bullir a foc lent una cançó d'amor (oyeah directe)

Recordo l'últim cop que la cabana era dempeus (?) sobre el roure que no era, per extrany que sembli, propietat d'en Jaume Roures, ve't-ho aqui. Era un cau de poesia innata, innocent i evocadora, per bé que això últim és clarament un redoble literari prescindible (segona finta)

Poc a poc va anar pansint la infància a la il.lusió, els records es van anar difuminant,

i les ganes i la gràcia envers el gest i la vagància i la magdalena queden com un fet inabastable per fronteres invisibles. Hem buscat, junts, i per separat, les mil maneres, els mil acords,

i un globus ple d'adjectius, que si bé no suplanten el fet, fan que sembli que està a tocar,

a ras de cel: una mentida piadosa i tendre com un sofà i manteta a mitja tarda.

Els diumenges, les fulles seques, l'olor a mantega, els micro-films, les històries d'espies,

i això del cau orella que ja no s'estila perquè les connotacions són quasi bé delictives.

I suposo que arribats aquí he perdut el Phi-l.

Kilòmetres d'alfombres sense edificis i viceversa

Fem-ho notar: hi ha kilòmetres d'edificis sense alfombres!

I kilòmetres i kilòmetres d'alfombres sense edificis!!!

Una fractura, un dèficit, o més ben dit: milers de dèficits i fractures.

Però jo no hi sóc pas a temps.

I això és perquè hi ha kilòmetres i kilòmetres de tauletes de nit sense bombeta,

de llibres sense pròleg, de cinemes buits, de balancins sense ukelele (?).

De seients del darrere (d'un Volskwagen) sense palles d'auxili.

I els Counting Crows segur que estan currant d'alguna merda gris,

i les seves cançons són una vella camisa de franela en el fons d'un armari (empotrat).

I ara surt al carrer, fes una mega-enquesta, i diga'm si hi ha algú a qui no li sudi el nabo.

Audio: Counting Crows - August and everything after

Es lo mejor para Dorothy... (lo-fi post)

- Hola Jeremy!

- Que quieres, Elisabeth? [cof... cof... cof...]

- Esto no puede seguir así, me voy a Ontario... [zhihhhhhhh]

- Pero que dices, Elisabeth!! Pero si en Ontario solo hay... renos..... y metros y metros...... de nieve, y patinadores.....

- [zhihhhhhhhhhhhhhh]

-Te gustará el hockey hielo, verdazzzz?

- [zhihhhhhhhhhh] Solo quiero lo mejor para Dorothy...

- Pero si aún no ha nacido, como sabes que no le va a gustar.......

vivir en Ohaio... Elisabeth?? [cof... cof... cof...] [chwwwwwwwwwwwwww]

-Las mujeres tenemos un sexto sentido... un presentimiento... una manera de sentir las cosas que nunca falla. Por ejemplo: cuando te ví, sabía que serias un desgraciado... pero no quise hacer caso, o hice caso omiso, que es lo mismo.... HAHA HA HAAAAAAAAARGH!! Te ha gustado ese juego de palabras, verdad, Jeremy??

- [cof... cof... cof...] Si, ha sido sublime! Me sublima, que con tu poca inteligencia tengas a veces estos.... fogonazos de lucidez.... ELISABETH [cof... cof... cof...] [zhihhhhhhhhh]

- Me voy a Canadá!!

- Pero si en Canadá solo hay policía montada, y bosques llenos de timbers.... con camisas de franela...

-Si, quiero que uno de ellos me dé por detrás sin parar...

esos cuerpos robustos... esos osos humanos ---->>>>> [zhihhhhhhh]

- [cof... cof... cof...] Y eso es lo mejor para Dorothy, tu crees??

- [zhihhhhhhh] Ya no se a quién creer... esta mañana he ido a por el newspaper, y el tender me ha mirado mal.... porque sabe........ estoy seguro que lo sabe...

porque siempre está cuchicheando por ahí [zhihhhhhhh]

- Bueno Dorothy (?) , tengo que dejarte, tengo que ir a por un recado (?) ....

Adiós, nunca te olvidaré....

En el fons, tot és forma...

L'Amadeu li va agafar la cara amb una mà apretant les galtes. No era violència ni animisme. Animalisme, maybe. (cara peix, cara peeeeeix, etc...) Mancat d'estil, però sense malícia.

La va fer caure contra el sofà i li va mossegar el front. Volia apropiar-se dels seus pensaments, crec modestament. Va començar a xuclar com una aspiradora mentre li apretava els pits, suposo que per desviar l'atenció, i es va imaginar navegant entre els seus somnis, cual espiral multicolor: Llegint els seus diaris més íntims, sentint el seu ardor nocturn, la seva peresa matutina, el seu mal de cor a mitja tarda quan fa tardor, i les fulles trencadisses i la bardissa una ancla al fons de la infància.

Les seves lectures, els seus primers amors, una torreta amb una flor esmorteïda de vagància. Unes faldilles impossibles, un primer petó. Un dibuix despreocupat, estius de racons desdibuixats, i olors eternes i bicicletes i gats. Ella es va deixar acolxar, i li va posar la mà al cor, per sota la roba. El va alentir fins deixar-lo ebri i mandrós, i el va deixar caure lentament contra l'alfombra. Va sospirar i es va recollir el cabell. Tot seguit, li va escriure una nota. Deia així:

-Vaig a l'estanc. No m'esperis despert.

El meu nus és a la teva gola

Il.luminat pels dies, desgastat pel pas del temps... un calaix ple de cançons perfuma l'estança.

Acostumats a viure alimentant la por, enfrascats en el flagell constant. Oh, lord, help us!!

El calaix cap en una butxaca i és (quasi bé) intransferible. Deixa'm escriure't quatre lletres,

a seguici d'un piano que coneixem molt bé, i que és la via d'alguns dels nostres trens fantasmes.

Doncs bé, aquí em tens, el meu nus és a la teva gola.

Sento les teves mans guarir-me de l'espant, de la cruesa descarnada dels fets, de la roda del temps. I sento que no hi ha proutes plomes i adjectius quan ens tóca recórrer a les cançons i a les complicitats per comunicar-nos a esquenes del món, per recordar-nos mútuament i en silenci, que potser no seriem ningú, o seriem una mica menys que en el dia d'avui, si no ens haguéssim traçat en silenci i a les fosques.

En un codi tou i intransferible, no deixarem que ningú s'adoni que l'empremta és perdurable com l'univers, per força finit però d'epitafi inconcret i inabastable.

En una caixa que amb una mica d'imaginació cabria en una butxaca (plena de cançons)

guardo una espelma que encendré quan senti que l'equilibri torna a ser precari, i en aquell precís instant, qui sap si a l'altra punta del món, recordaràs que l'esperança és a la punta dels dits, i el teu nus serà a la meva gola...

Keep your secrets with you

Safe from the outside

Ankara, no t'he enviat mai una postal

Recordo un coixí forrat, de modista, una cançó polonesa d'adopció... el teu cap allunat al seu costat, amb la mirada perduda. I vaig fugir-ne lentament i amb discreció, tot plegat feia massa olor a resclòs i a naftalina. Aquests tipus d'olors em mullen l'ànima i no estava en condicions.

Vaig enfilar l'escala, i vaig sortir al carrer. Vaig acabar dins d'un quiosc, remirant entre llibres usats. Vaig resseguir un conte de Salvador Espriu sense cap ni peus, però que em va fer recordar una vella cançó que tot i ser polonesa semblava qualsevol cosa menys una polka...

Una cançó de vellut, una cancó que crec recordar vaig sentir per primer cop mentre amb la

faldilla a mitja esquena entrava dins teu amb parsimonia i aire de migdia, ens haviem deixat la tele oberta. Ja començava a enrarir-se l'ambient, però jo no me n'adonava, i un esquadró de coloms cantava com una coral instrascendent mentre m'enlluernava un sol a mitja llanguimenta.

No sé exactament què estava buscant. Em sentia desencisat, necessitat d'opi o de prostíbul, d'Ankara o d'autovia en direcció contraria. Vaig enfilar-me a la moto i vaig conduïr sense rumb per sentir el vent a la cara. Em vaig deixar caure per algun jardí prohibit, vaig resseguir des del mirador sense esma, i finalment em vaig deixar caure, sense fons. La costum era com una llosa, i em va enviar al fons del clot sense vacil.lació. Mentre m'alentia, recordava una vella cançó polonesa, amb pinta de qualsevol cosa menys de polka...

Solució: gardela

En Shevere caminava arran d'acera en un joc falsament perillós amb nom de petit barranc, de suicidi de tira còmica. Portava tota la setmana omplint bústies editorials de manuscrits esperant un efecte boomerang que de moment es tenyia de silenci. "El maleït talent sota sospita!!!" pensava recordant el gran Andrés Montes.

Fumava i vagarejava sense rumb, i canturrejava una melodía com de trombó miolat. S'imaginava olorant les teves calces, tu asseguda i oberta de cames sobre un tamboret. S'imaginava amorrant el nas al cotó acolxat, inspirant el teu perfum intens, apretant-te les cuixes amb un amor sobtat de postal però en plan gamberro. Quina desgràcia haver de conformar-se amb els efluvis de verb i adjectiu, amb les eculubracions sordes del músic de carrer. La novel.la es veia immersa en un espiral fangós de pes insoportable.

Va tornar a casa, va recollir el diari, i va fer un soduku com a excusa per teixir l'ambient de groove i psicoanàlisi i es va fumar un puret olor a vainilla...
Va arrencar una fulla del calendari, va somriure cínicament, i va agafar un paper de cuina.
El típic final de -----> Solució: gardela.

En Màrius Serra i el crucigrama enverinat

En Màrius va irrompre amb el seu tricicle fins al bell mig de l'escena del crim.

Una noia jove jeia estesa sobre el llit, i no presentava signes de violència.

Es va eixugar el front amb un mocador brodat i "L'esquadron malmetista del luminol"

el va posar al dia: un desconegut l'havia mort feia poques hores mitjançant un crucigrama enverinat. En Màrius va esclatar fet una fúria, i va amanyagar en l'aire un seguit de fintes violentes contra el destí.

-Heretges!!! Mercromínics!!! Passarells!!

Si bé per als "lumínics" sonava a mermelada i a primavera, per en Màrius era un fet pervers a todas luces. Després d'una mueca de desaprovación per aquella incursió en la lengua del imperio, va ordenar als presents que sortissin de la cambra.

La porta va reverberar i a poc es va estendre un silenci dolç com de philadelphia untada en un llençol sedós. En Màrius es va ajeure al llit al costat del cadàver, i li va apartar els cabells de la cara. Jo li vaig xiuxiuejar que això era molt típic i que un excés de sucre i que bla bla bla, però ensimismat com estava va preferir els cànons tradicionals.

Jo sempre he preferit el de Pachelbel (?)

Es va acostar al coll de la jove, va arrapar-li el nas a la pell, i la va resseguir durant un minut tirant a dos com si fos una preciosa flor moribunda. Després va encarar els nassos, la va saludar en plan esquimal, i li va fer un petó al front. Tot seguit, va recollir el crucigrama i es va notar tremolós.

-Tranquil, Màrius, tranquil, en peores plazas hemos toreado.

Amb la castellanada se'm va escapar un efluvi, i vaig mullar els pantalons.

Però no té res a veure amb en Màrius Serra, que arrossega els collons per terra.

• 3 Horitzontal : Mamífer mustèl·lid caragirat típic de Burkina Faso. 7 lletres.
• 7 Vertical : Conxorca atàvica de l'esquadró luminol en quant a protocol en casos alfa.
• 8 Vertical : Desviació sexual altament contagiosa en varons de raça blanca exposats a la malària en condicions d'ociositat extrema.
• 10 Horitzontal : Afició desmesurada per les apostes relacionades amb èquids i moluscs.

-Ahhhhhhhhhhhhh!!! En Màriows va sentir-se profundament ferit, i va agenollar-se somicant davant la rossa i li va fer l'amor. Jo ho vaig trobar un final utra-típic i previsible, i li vaig dir que me n'anava a narrar a la Monumental. Era l'ultima correguda abans de la prohibició...

Tot el què sé de tu és poc però prou

- Sé que m'odies - et vaig dir. (és tot el que sé de tu, vaig pensar...)

- Et penses que ho saps tot - em vas respondre...

Em sentia certament incòmode, era el primer cop que pensava en passat,

i un cert mareig es mesclava amb el penetrant olor a cus-cus. A sèmola amb espècies.

A perro muerto, a boca seca...

Ella va tornar a la cuina i això em va alleugerir. Necessitava respirar.

M'encanten els terres boteruts, els lavabos mínusculs d'angles impossibles.

Els bars excessivament nèts no s'empapen,

i per això un antro com cal necessita certa endogàmia recollida,

un glop de deixadesa carinyosa i naturòpata.

Però no em vull assemblar a un narrador de sobretaula, ni a un amic dels llibres de butxaca.

Necessito abstreure'm del protagonisme forçat, de la meta-literatura egòlatra.

- Saps que t'odio? - va dir ella.

- És tot el que sé de tu - vaig respondre. - Amb això n'hi pot haver prou per estimar-te,

almenys durant 10 minuts.

Va arribar un nou client, i vaig arrufar les celles i bona part del sistema parasimpàtic.

El cubícle és prou estret com perquè l'ocupació simultànea de 2 espais vitals porti a silencioses diatribes fratricides que ens parlen de colzes i dances territorials.

Vaig fer-li un xarrup al descafeïnat de sobre.

Ella va tornar i va florir una gladiola, potser un ginebre.

El davantal esfilagarsat era un contorn airós.

- Sé que m'odies - li va dir ELL.

Em vaig indignar profundament.

Potser era un lector empedernit?

Citar de manera literal és violència subterrànea, vermella directa.

Va ser un sentiment bastant pornogràfic, però dubto que sapigués pas qui era JO.

Una casualitat còsmica bastant improbable, i certament nauseabunda.

Però a ella tampoc la coneixia. N'estic SEGUR. Cria cuervos y te sacarán el nabo.

- Acaba de florir un préssec en almíbar - va deixar anar ella amb certa desgana.

Un enroc en tota regla?

Aquest epíleg va enrarir encara més l'ambient, i a mi em va donar esperança. Fustiga'm, amor.

- Ja sé!!! - vaig pensar en veu alta.

Estúpid de mi, vaig dissimular abstret, i em vaig enfundar l'snorkels.

Era el moment de passar al pla teatre de guerrilla. Vaig agafar un tovalló, i vaig treure la ploma:

- SÉ que m'odies. És tot el que sé de tu, i amb això en tinc prou.

El tovalló anava menguant. En vaig començar un de nou. Vaig intentar sintetitzar.

El fill de puta m'intentava molestar subtilment amb el colze. Un simptoma evident de debilitat.

Vaig reciclar els mots.

- SÉ que m'odies. L'estocada és teva.

Vaig enroscar el tovalló dins la tassa, i vaig fumar. Aquest cop no podia perdre...

La rememorança del perfum en un present mesquí

Un pop en tranvia llença un suspiro per la ventanilla que arriba a l'illa Diagonal
perquè "ha perdut el nord".

L'eixordador sentiment octòpode envaeix furtivament el cos d'una dependenta de la perfumeria Avalorios que està ensopida i falta d'amor.
Floreix com una griselda i dibuixa uns llavis de menta
en un tovalló on prèviament s'havia signat el contracte d'un jugador del filial del Barselona
que ens ha negat els drets d'imatge i cita. Rossell passarell.

A lo que nàvem. La perfumera corre al lavabo i es corre un cop passa la balda.
Si jo fos el Quim Monzó diria algo així com que s'ensuma els dits.
Però això és lo de menos. Plega, i quan arriba a casa troba a faltar el compartir una amanida de cabra feta amb amor i amb espelmes d'essències marines, i recorda l'adolescència època folla on complir un somni era tan fàcil com treure la regadora de l'armari.
Ara, si ho intentes, se't cola un anunci de l'Spotify. FILLS DE PUTA INCLEMENTS

Desempuelva un àlbum de fotos amb vergonya, i ressegueix pa'trás,
i pensa que s'esperava una altra cosa,
i que els perfums són una porta cruel a la rememorança hostil.
Es toca i plora. És japonesa.

Finalment, la perfumeria Avalorios quiebra
perquè sobre les taules hi posaven estovalles de puntes.

Monocromo

Haberlas, ai las.
A ver: Las haylas!

Això no és un poema, és el reflex tenebrós d'un epitafi de merda

Esquitxar d'amor els últims glops de vida?
O bé esquitxar de vida els últims glops d'amor?
Se sent la porta grinyolar,
i una fregona se l'emporta i s'escorre l'últim rodolí remolí avall,
tacat de bava...

No posis sucre als Corn Flakes, compra't uns Frosties...

Posem per cas París.... bé, no, és massa tangencial, i una mica snob.

Posem per cas Barcelona, ciutat comptal,
però li posem la olor d'un croissant acabat de fer, o una lionesa.

Un menjador vermellós a la penombra, com tret d'un retaule,
una flor en un dedal en un mantel, no ets anunci de l'Oreal però segons com moles el doble.

Llavorens agafo un fil i estiro i somrius, i et faig una llista de tasques pendents absurdes.
Les tasques provoquen vèrtic, però jo te'n faig una que conté krispies i galetes yayita amb gust a mel. Així que he aconseguit deixar de pensar simplement he escrit,
i ho he fet com si recordés cap endavant, i ha sigut osea, ha sigut com tocar-te un riff,
i aleshores t'he fet asseure en un tamboret, perquè passés el temps més lentament,
i de tal manera que ha sigut sinuós, altrament hauries marxat ofegada i enllaunada.
I dins d'una llauna no es fertilitza, tot i que a vegades es cultiven bombolles.
Les bombolles són ambivalents, precioses i líriques... però massa inestables, són com la nitroglicerina però en plan anunci de compreses, una miqueta...

(Ja no sé per on anava però resulta que t'he anat dibuixant sense volguer,
com les melodies innocents que es xiulen quan no tens partitura i tampoc en tens ganes,
però llavorens m'ha entrat l'ànsia
i m'has fet veure que tenim encara carrers plens de racons
i llibres plens d'acotacions del traductor per corregir,
i estúpideses similars i tendres però veritables)

Marxes com sense volguer, i et dic adéu fent veure que tal,
i a lo millor surto a investigar allà on passeges el gos, i em compro un animal domèstic,
tipus un dragón koala, o una nútria en escabetxe,
però abans acabaré de veure "El ladrón de orquídeas".

Acaben de ressaltar que l'afició a les coses petites serveix per empetitir el món i fer-lo més manejable i llavorens he vingut i he escrit això tot creant una paradoxa temporal
i el Michael J. Fox...

Un acordió moll (com les teves calces)

És l'acordió que és moll de pluja,
pluja que t'escric i t'ensabono però que em mulla l'ànima i els ossos,
pluja que fa fugir les terrasses i les trobades fortuïtes.

Pluja plim pluja glaç pluja punxó

Pluja que esquerda el balcó i la il.lusió, si bé evoca
però cal dir que amb mesura, i aleshores ve quan pel carrer no es passeja,
la gent s'esmuny per l'embut de la comoditat i el fer el cor fort, l'estufeta-sabatilles-cafè'n-llet,
i aqui ve quan et busco però el que no faré és trucar a l'interfono o buscar-te a les páginas amarillas.

Això doncs, plasmo per escrit la següent petició:

Pluja plim pluja punxó,
et demano perfavó
que reguis de nit
perquè pugui florir el dia.

Si, ja posats podria haver rimat,
però se us hagués escorregut el rimmel amb total seguretat.

Fi-eltro

ALONE IN THE big CITY

Fer el cor fort i entrar a títol individual a una trobada de melangia sudista,
entre tangos i milongas i algun que altre perfum subtil i embriagador (què sino).

Jaure, buscar el racó (no hi ha racó), bussejar entre discret i prudent
però amb ganes d'Estació d'enllaç...

Enclastar-se entre la barra i els assidus, escoltar i palpar, el lavabo en la otra esquina,
se tuerce el duende, enllaçar mirades furtives, enfilar un camí de tornada a començar i
observació estoica de vianants, curves i més curves i camins i caminants perduts i homes cortina, beure sol en mode barra, xocar amb algú, opinar mútuament sobre la cambrera esport universal, acoplar-se i aspirar a algun garito funk amb espontanis lleugers i fugaços,
remarcar i retratar antros i serpentines de les que trenquen el mite
de Barcelona ponte guapa chupa chupa diu la negra.

Sentir-se més sol en companyia, abtraure's i enfilar l'agulla via Guns 'n Roses,
Boqueria fosca, graffiti un bosc d'ombres, reixes, downtown i Shotgun Blues.
Sentir-se fràgil i fugaç però tot i així

(...hagués molat més trobar-te per enllaçar un núvol darrere l'altre i pastel de miel)

Àudio: Sakapatu

Poema picaruel: un pastel de miel

Em trobo acompassat per les tecles que em toquen totes les ídem
i visualitzant imbecilísticament els teus perfils grecs, romans, i si cal, mesopotamis.
Es deixar-se endur i acabar aspirat per l'espiral,
sense esperar a que els designis em posin al teu davant per art de Màgic Andreu.
Podria aprendre a dibuixar-te, si cal, i això que mai he tingut paciència ni vista.

Imbecilísticament esbosso un tovalló de vela,
que arrissa les ones i derrapa les crostes dels remolins i

OH LA LA, no és possible, no és possible que la bellesa pugui arribar a ser tan dolorosa
i talli la respiració com una sogra!

On s'és vist escriure't un poema picaruelo a la pell abans de saber d'on surts i cap a on vas,
és a dir, potser el teu camí és anodí, potser 4 fotogrames enllaçats són un globus desinflat,
però yo es que soy asín, y así seguiré, nunca cambiaré (8) etc... i t'agafo de la mà i enllacem un núvol amb el següent i correm seriament el risc d'acabar sent un pastel de miel, així que tal.

FI-mosi

La ideologia és un corsé feixuc

Et-toco-i-no-res,

mandarines i un tel de color verd,
no trobo l'autopista en direcció al teu canell.

Et toco i res, incapaç de literalitzar la teva pell,
de metaforitzar les teves creences,
quan em manca la fe no dibuixo creences
en el teu coll ni idolatro cucs de seda que mai fan llum etc...

Resseguixo la teva pell (o qualsevol altra) i desapareixen les sanefes,
m'allunyo de mi mateix i de les tecles,
ballo sol en un decrèpit cabaret,
sense ni tan sols una finta de mal.labarisme sòrdid...

Cauen del cel groc gotes malaies
en forma de fa-do-sol
-re-la-mi-si i un carret de gelats
cau carrer avall
i esclafa una revolución en ciernes,
la pàtria són 4 fotos i un cançoner,
i una iaia APM em recomana un jarabe para la tos des de quasi l'altre barri.

Truco les portes del rere-fons dels baixos
i em pregunten contrasenyes
que intento comprar a preus inflats i ni por ésas,
i em rodeja massa lletra fugaç, no caço al vol ni la papallona coixa,
sord de mi, sord de tu i de tots vosaltres,
aprop de l'exili momentàni,
del canvi de lloc instantani,
d'una festa solitària d'aniversari.

Escoltant: http://www.myspace.com/minetheband

Rayuelas a disgusto

El infinito se le antoja demasiado grande a un cronopio, aunque los derroteros lo llevaran por la senda del martirio cristiano ronalda.

Más aún, la libertad, ésa gran responsabilidad,
nunca fue tan cercana a la pesadumbre como para el ex-convicto,
acostumbrado a ensoñar entre rejas,
a volar ACASO entre caractéres arial black en un apogéo de luna de miel
que solo se da cuando se abandona el agujero del virtuosismo de puñal y mala sombra.

El infinito, decíamos, se le antoja demasiado grande a un cronopio, que trazará rayuelas a disgusto para establecer, cuanto menos, las reglas de un nuevo juego, por muy absurdas que se antojaran. Un hilo para empuñar la aguja sin dedal y coser nuevos recuerdos que deshilachen los bastardos que pudieron hacernos creer que, en nuestros más profundos empeños, solo cabía el camino de la casta, la sangre y el sudor.

El aleteo ligero nos llevará, paso a paso, paso a paso (8), a encumbrar otra vez ídolos fugaces por convencimiento súbito, y los quemaremos, y de la ceniza encumbraremos otra idiotez y así hasta el bucle immortal. Pero ésta vez, habremos podido elegir.



Inspirado en: "Cosquillas" BCN or DIE pg. 58/59

D'una miserable gota (re-mix)

D'una miserable gota (escrit original)

***

A mode de reverse, un piano micro-còsmic i angelica houston m'acaramela i em desmelena però només a glops de brisa, una mica alfombra amb tacte de peluix nou de trinca.

Ara, invisible, i famèlic d'aventures i àvid de (Jimi Hendrix) experiences,
m'aplico l'ensenyament tirabuixó, i cual sirena camuflada,
em deixo endur another vez per una espiral, per bé que freda, poc molesta.

Derrapo i llepo les arestes de les cantonades
que jauen sota el bla bla bla dels floquets de barrets de trens llunyans,
i aprofito, serè, i per tant lúcid però moderat, per resseguir les sanefes dels parcs en nocturnitat.

És doncs un contrapunt d'aquell espai vital de joc i record, joc i record de traca i mocador,
tot més petit i arraulit però malalt d'ombres, i així és que em poso a l'aguait per si les mosques.

Un pañuelo en forma de consuelo

Mientras deforma la forma,

el gràcil piar del rovellón desgañitado (?)
se quita el sombrero ante un conejo
raudo e inesperado
que asustadizo se cuela en la cueva,
mal síntoma justo cuando se eleva y levita
mientra evita ahogarse con la mismísima levita
- etiqueta obliga-
cantando una canción
de Evita Perón.

Una canción de amor con todas las crudas curvas y contracurvas

obligadas en cualquier ídem que se precie, a saber:

- Estrellas y tal (todo el cosmos en general, especialmente la luna)

Partes del cuerpo que evoquen un nido cálido de canción de amor y cloroformo, a saber:

- Epítetos tales como LABIOS,
a poder ser carnosos y suaves como el terciopelo de tu PELO,
y COÑO, porque (por suerte) no se atreven con:

- Las NALGAS bien los PECHOS como cántaros cantor canción-dea-mor y desapego,
y aún peor con las partes más íntimas, a excepción de Josmar y su gloriosa
"La vida es una sorpresa, et xucla com una compresa", cosas asín-detón.

-Tot el conglomerat eco-bucòlic del tema marítim, bosquil, i rural,
truncat posteriorment pel frenesí dels viatges organitzats,
la verdadera lacra de l'estat del benestar supra-renal.

A lo que i.v.a. mos:

La vida es un sorpresa feréstega que et xucla com una evax ultra fina,
i que a base de fintes t'impossibilita dia rere dia l'arrelamenta,
no permet quallar l'esperança honrada i legítima de voler escollir un coixí o bé un sofà
des d'on veure passar les hores pam a pam, süicidi a suïcidi.

(Mucho ruido y pocas nueces)

Si parlem de llavis, for example, fem-ho bé, cabrons embafadors:
labios torcidos o mordidos, sexo sucio y sudado,
no más calienta-polleces en forma de videoclip pre-adolescente.

(ara ve quan un mateix, fals moralista de pacotilla, s'escandalitza)
[ex. : todas son putas menos mi madre, etc...]

Hauriem de tornar a passar-nos paperets de sota mà,
dibuixos d'amor sense perspectiva,
per tal d'abandonar l'anterior premissa,
tan vàlida per sobreviure com indigne per viure en plenitud.

FINTA

Fila prim, Filiprim!!

Tan de bo que per curar un penjat només calgués despenjar-lo.

Avui és dia d'ensayu II

L'escriptor trepitja el bar, veu la cambrera a lo lejos, i regodeándose amb l'slow motion,
es llepa el tupé i s'enllustra l'EGO. Y LUEEEEGO, s'asseu, aparca'l LEGO davant d'un vado i crida a la revolució i mentrestant espera i suca la Vanguardia en un cafè'n llet.

Conseqüenment, quan deixa de SER escriu perquè es mimetitza qual invent del professor Bacterio, firma, acaba, es corre, recull l'ego, es llepa el tupé, s'arrissa les pestanyes,
i deixa caure un manyoc delicat a la cambrera, però diu que un autògraf no gràcies,
que a lo millor un altre dia prenent un cofeé etc

"Al doblar laes quina", es compra una Olivetti i escriu una obra mestra que es veu que estarà a totes les biblioteques i tothom el citarà, però és en volum excessiva, un pèl tochaco per entendre'ns

Avui és dia d'ensayu I

Va i ve la vida ida i afligida, i l'escriptor rau rau en un racó miau miau i si pogués seria invisible.

Assegut en un racó de bar, ressegueix i sublima les peculiaritats i adoracions de 4 o 5 persones.
Ex-companys de classe, coneguts d'algun curset d'estiu o alguna merda aixins.

La cambrera està canyón, placa placa.

Ara bé (i aqui ve l'esquinç entre la lletra i vida, entre autor i obra),
possiblement no tingui putes ganes d'entaular el més mínim diàleg,
avergonyit i maldestre quan toca torejar a ras de suelo arrel de preguntes psicotòpiques:
tornar a ser conscient de la fugacitat del vol i aquestes merdes.

No vol ni sentir a parlar de vida aliena si no és per magrejar-la
i follar-se-la pel darrere en plan perrito i
retornar-la gata maula-miau-miau bub bub i amb mini-falda.

Costumari belga

Els comités acostumen a obrir investigacions sobre fets òbvis com podrien ser
cops de colze made in CR9 coses axins, enmig de llargs sospirs incrèduls i un poc apàtics,
i fan llargues i tedioses trobades per establir finalment, i com és supernatural,
una decisió judicial i/o altres que el clergat i el poble pla han trobat evidents
sense necessitat d'un replay - slow motion.

Algun emperador rabí va decidir un bon dia ningú ho ha dit però fa bon dia
que això seria un comité d'experts, i que aqui no hi entra qualsevol,
es prega un word amb els mèrits, estudis i direcció fiscal i tal pasqual.
Tot plegat, éS-NIF, no creuen?

Què nava dir?

Després de les olivetes i tot plegat, s'ajeuen a fer el pícnic amb el pitet sobre una estovalla de quadres vermells i blancs y se sientan a ver pasar el tiempo-el chá chá chá del tren.


Però un d'ells, absort (i segurament inflat a punt de gla) va divagar,
i la resta el va titllar d'escòria, i va expirar.

En pleno exilio, es va ajaure sota una figuera,
i el pensament mandrós el va portar a reflexionar
sobre escenes banals habituals del costumari belga, a saber:

-Un dimarts qualsevol a la nit, el matrimoni Hussein abans d'agafar el son.
Escolta'm que faràs demà? invadir Mesopotàmia, alguna execució mediàtica?
Recorda't d'anar a comprar pa abans que tanquin, merdes així.

-La Madonna estressada perquè el nano no li menja la tetilla i arribarà tard al cole.
Les enormes distàncies entre el menjador i les habitacions filials,
li fan planejar-se la construcció d'algun tipus d'ascensor-alfombra.

-El Bin Laden cascant-se-la amb una Private del 82, etc

MARUJEO 2.0

Si una cosa ha canviat en el maruejo actualment, es pot sintetitzar amb una sola frase.
Abans, quedaves amb un col.lega i t'explicava com va conèixer una churri, i normalment, hom preguntava 2 coses, a saber: com és la tia, i amb qui va.

En ple frenesí de les distàncies curtes, ara és ben fàcil.
Només se li ha de dir al colega que t'enviï el link del seu facebook pel messenger.

En acabat, un dels 2 (punt zero) acostuma a obrir el youporn, i santes pasques.

Ramoncín, el pollo (frito) a 60 euros el gram

Acostumat a les ofertes telefòniques d'accent latin king,
avui va i truquen i ja directament fills de puta etc...
i es veu que era una iaia que preguntava per la Maria Dolors.

Llavorens li ha donat un espasme, i es veu que en Quentin Tarantino en vol fer un remake,
i jo li he dit que em pagui en negre i m'ha enviat en Samuel L. Jackson.

Strangers in the night, no-niaro-niaro...

Està clar que sóc pro-vietnamita, menos a les pelis: Mentre miro "La chaqueta metálica" o "Platoon", sóc totalment redneck, i fins i tot nigga. Al tajo:

Se m'ha acudit una tàctica militar brutal per sorprendre trinxeres vietnamites en mitad de la nossshe. Formes un mini esquadron d'èlit de 5-6 tios sortits de les pitjors barriades i suburbis d'Spain, pastilleros i/o farloperos, i els atipes d'arts marcials i meditació i els envies a Corea.

Un cop al tajo, els deixes sense droga fins que no requereixis de la seva presència en combat.

Un cop arribat el moment clau, els fots dormir de dia, i els lleves en pleno crépusculo.
Els enxufes de Red Bull i cocaïna pura, i els envies a conquerir els típics bunkers malparits des d'on una puta metralleta et rebenta 3 esquadrons en cosa de 20 minutets.

Per 4 xavos tens un mini esquadró ultra eficaç, i com a teràpia motivacional per a la resta de tropes, no tiene parangón alguno. A partir d'aqui, viva Méjico cabrones i blep blep blep...