dimarts, 7 de setembre de 2010

Tot el què sé de tu és poc però prou

- Sé que m'odies - et vaig dir. (és tot el que sé de tu, vaig pensar...)
- Et penses que ho saps tot - em vas respondre...

Em sentia certament incòmode, era el primer cop que pensava en passat,
i un cert mareig es mesclava amb el penetrant olor a cus-cus. A sèmola amb espècies.
A perro muerto, a boca seca...

Ella va tornar a la cuina i això em va alleugerir. Necessitava respirar.
M'encanten els terres boteruts, els lavabos mínusculs d'angles impossibles.
Els bars excessivament nèts no s'empapen,
i per això un antro com cal necessita certa endogàmia recollida,
un glop de deixadesa carinyosa i naturòpata.
Però no em vull assemblar a un narrador de sobretaula, ni a un amic dels llibres de butxaca.
Necessito abstreure'm del protagonisme forçat, de la meta-literatura egòlatra.

- Saps que t'odio? - va dir ella.
- És tot el que sé de tu - vaig respondre. - Amb això n'hi pot haver prou per estimar-te,
almenys durant 10 minuts.

Va arribar un nou client, i vaig arrufar les celles i bona part del sistema parasimpàtic.
El cubícle és prou estret com perquè l'ocupació simultànea de 2 espais vitals porti a silencioses diatribes fratricides que ens parlen de colzes i dances territorials.
Vaig fer-li un xarrup al descafeïnat de sobre.

Ella va tornar i va florir una gladiola, potser un ginebre.
El davantal esfilagarsat era un contorn airós.

- Sé que m'odies - li va dir ELL.

Em vaig indignar profundament.
Potser era un lector empedernit?
Citar de manera literal és violència subterrànea, vermella directa.
Va ser un sentiment bastant pornogràfic, però dubto que sapigués pas qui era JO.
Una casualitat còsmica bastant improbable, i certament nauseabunda.
Però a ella tampoc la coneixia. N'estic SEGUR. Cria cuervos y te sacarán el nabo.

- Acaba de florir un préssec en almíbar - va deixar anar ella amb certa desgana.

Un enroc en tota regla?
Aquest epíleg va enrarir encara més l'ambient, i a mi em va donar esperança. Fustiga'm, amor.

- Ja sé!!! - vaig pensar en veu alta.

Estúpid de mi, vaig dissimular abstret, i em vaig enfundar l'snorkels.
Era el moment de passar al pla teatre de guerrilla. Vaig agafar un tovalló, i vaig treure la ploma:

- SÉ que m'odies. És tot el que sé de tu, i amb això en tinc prou.

El tovalló anava menguant. En vaig començar un de nou. Vaig intentar sintetitzar.
El fill de puta m'intentava molestar subtilment amb el colze. Un simptoma evident de debilitat.

Vaig reciclar els mots.

- SÉ que m'odies. L'estocada és teva.

Vaig enroscar el tovalló dins la tassa, i vaig fumar. Aquest cop no podia perdre...



6 comentaris:

ginebre ha dit...

El títol em recorda allò de
Plou poc pro per lo poc que plou plou prou

i això del ginebre florit, on s'és vist!

però, ja saps que si, si si si
jo trobo que si..
va!

Dani Clemente ha dit...

será potser del millor que te vist en molt temps?

Henry The VIII ha dit...

Mister Red,

Això del "sistema parasimpàtic" és genial.

Per cert, que amb el fons aquest no es veu un pijo. Però suposo que no és una decisió a l'atzar sinó deliberada.

Pel tipus de taula sembla que la tassa estigui surant per l'univers.

Alutacions Red!

Red Pèrill ha dit...

Quin problema hi ha amb el fons, amic Titi? El fons vermell vols dir?

Gràcies guapos

Henry The VIII ha dit...

Mister Red, amb el fons vermell el que escrius no es veu bé. S'ha de seleccionar prèviament el text. Almenys em passa a mi.
O això, o és que potser he d'anar a cal Barraquer i no me n'havia adonat.

Saluxacions!

Red Pèrill ha dit...

Que raro.. en teoria el fons vermell només es veu als costats. El fondo del text hauria de ser blanc i la lletra grisa, ja preguntaré, però em sembla extrany...