dimecres, 5 d’octubre de 2011

Retrovisor alfombra: Un tros de cel "en la copa de un pino".

Escoltant "Martinet de nit" he fet una regressió infantil per aproximació,
doncs la Cerdanya és per a mi un generador nuclear de records infantils.
De cabanes sobre els arbres,
o d'esperar cada estiu per veure si havia crescut el riu petit que sempre va ser eixut.
D'estius on els tractors podien ser naus espacials,
i les urbanitzacions de pixa-pins els carrers d'imaginàries missions ultra-secretes familiars.
D'imaginar-se gamberrades d'injecció letal tipus marcar els dits en finestres menjadorils (?),
de colar-se en un jardí qualsevulla i acariciar el pom d'una porta aliena (?¿),
d'observar de nit en silenci una gasolinera que semblava que en qualsevol moment
hagués de despertar i empassar-se't viu, o d'observar un arbre que semblava que hagués d'abraçar-te en plan monstruïl, com si l'ofegamenta fos una venjança pels esgraons que vam mossegar-li al tronc per encalçar-lo i omplir-lo de llençols i sofàs esparracats, i construir-nos un micro-cosmos a mida.
Un tros de cel "en la copa de un pino". 

A la pell tots hi portem tatuatges invisibles d'aquells dies en què les aventures semblaven infinites,
i ningú creia seriosament que algun dia ens faríem grans.
Ens consolàvem pensant això A NOSALTRES NO ENS PASSARIA,
que aconseguiríem enderrocar el temps i capgirar l'univers, viure l'amor més intents, l'amistat més ferma.
I encara no teníem prous records com per no poguer-los ordenar i enfilar
com un joc del telèfon en bucle amb el nostre propi cor. Un retrovisor alfombra.

I per això, cada cop que m'agaféssiu i em plantéssiu en plan canvi de lloc instantani davant del jardí del carrer principal de Prats, i recordés que aquell tros de cel ja no és meu ni és nostre,
ploraria totes i cada una de les vegades amb desconsol.
Perquè em recordaria el dia que me'n vaig adonar de que el riu petit seria per sempre eixut i escatusser,
i el temps un assassí implacable.