dimarts, 28 de desembre de 2010

Mecanoscrit del segon exili

Els oficinistes diu que avui són peixos, i jo sé que tenen mares i diaris (personals),
i camises pels dies de festa.

Avui es veu que diu que són peixos perquè floten a càmara lenta,
es veu qués una rebelió onírica...
Un pic obren la porta del despatx, suren, i neden poc a poc,
i's miren entre ells i recorden moments de dolços i nadals
i colors de cabells daurats de nenes nimfes
que perseguien cavalls de blanc i palaus escarpats.

Hi ha qui diu que tot això és només un deliri previ al suïcidi,
però això no té lògica fora de la mort casual!
Potser, qui sap... ha arribat avui el nou món,
com quan de cop et trobes una interface nova al facebook,
doncs una interface nova a la vida, o un tio'm barba que et diu que tot era una prova, i
que tot està gravat, i que ho pots veure des de fora, i opinar amb els participants que llavors recordes d'abans i tota kesta merda.

I de cop ets un astronauta ninja, i pots vèncer en qualsevol circumstància i gravetat,
i practicar el canvi-de-lloc-instantani, i algú et pregunta:

-Recordes les oficines??

I somrius perquè no saps ben bé de què parla
però segueixes surant per l'espai i escoltes Flaming Lips fins a l'infinit i qui sap...
potser és el petit segon abans de morir però és glòria eterna i somrius a tothom qui et trobes perquè ja no saps ben bé de què parla ningú,
però i a qui li importa...

Dibuix: Marc Gónzalez
Música: The Flaming Lips

dijous, 2 de desembre de 2010

Un redoble literari im-prescindible

La piscina és buida, la pilota rebota (i explota), i el jardí es revolta a través del vent glaciar.

No queda cap altre opció que acollir-se al jau de les mans calentes,
fregar-se fins a trobar el punt de cocció i bullir a foc lent una cançó d'amor (oyeah directe)

Recordo l'últim cop que la cabana era dempeus (?) sobre el roure que no era, per extrany que sembli, propietat d'en Jaume Roures, ve't-ho aqui. Era un cau de poesia innata, innocent i evocadora, per bé que això últim és clarament un redoble literari prescindible (segona finta)

Poc a poc va anar pansint la infància a la il.lusió, els records es van anar difuminant,
i les ganes i la gràcia envers el gest i la vagància i la magdalena queden com un fet inabastable per fronteres invisibles. Hem buscat, junts, i per separat, les mil maneres, els mil acords,
i un globus ple d'adjectius, que si bé no suplanten el fet, fan que sembli que està a tocar,
a ras de cel: una mentida piadosa i tendre com un sofà i manteta a mitja tarda.

Els diumenges, les fulles seques, l'olor a mantega, els micro-films, les històries d'espies,
i això del cau orella que ja no s'estila perquè les connotacions són quasi bé delictives.

I suposo que arribats aquí he perdut el Phi-l.