dilluns, 18 d’octubre de 2010

En el fons, tot és forma...

L'Amadeu li va agafar la cara amb una mà apretant les galtes. No era violència ni animisme. Animalisme, maybe. (cara peix, cara peeeeeix, etc...) Mancat d'estil, però sense malícia.
La va fer caure contra el sofà i li va mossegar el front. Volia apropiar-se dels seus pensaments, crec modestament. Va començar a xuclar com una aspiradora mentre li apretava els pits, suposo que per desviar l'atenció, i es va imaginar navegant entre els seus somnis, cual espiral multicolor: Llegint els seus diaris més íntims, sentint el seu ardor nocturn, la seva peresa matutina, el seu mal de cor a mitja tarda quan fa tardor, i les fulles trencadisses i la bardissa una ancla al fons de la infància.

Les seves lectures, els seus primers amors, una torreta amb una flor esmorteïda de vagància. Unes faldilles impossibles, un primer petó. Un dibuix despreocupat, estius de racons desdibuixats, i olors eternes i bicicletes i gats. Ella es va deixar acolxar, i li va posar la mà al cor, per sota la roba. El va alentir fins deixar-lo ebri i mandrós, i el va deixar caure lentament contra l'alfombra. Va sospirar i es va recollir el cabell. Tot seguit, li va escriure una nota. Deia així:

-Vaig a l'estanc. No m'esperis despert.



3 comentaris:

Modgi ha dit...

De vegades a la gent els hi fallen les formes perquè són amorfs.

Dani Clemente ha dit...

Cuant de cor señor pèrill, em deixa esbatanat

Henry The VIII ha dit...

Hola Mister, el que em passa del fons vermell em passa al Mozilla, a l'Explorer no.

Sigui com sigui amb una mica de sort anar mossegant al front de la gent pot ser un bon sistema per a apropiar-se dels seus pensaments.

Aluxacions!