dimarts, 8 de juny de 2010

No posis sucre als Corn Flakes, compra't uns Frosties...


Posem per cas París.... bé, no, és massa tangencial, i una mica snob.

Posem per cas Barcelona, ciutat comptal,
però li posem la olor d'un croissant acabat de fer, o una lionesa.

Un menjador vermellós a la penombra, com tret d'un retaule,
una flor en un dedal en un mantel, no ets anunci de l'Oreal però segons com moles el doble.

Llavorens agafo un fil i estiro i somrius, i et faig una llista de tasques pendents absurdes.
Les tasques provoquen vèrtic, però jo te'n faig una que conté krispies i galetes yayita amb gust a mel. Així que he aconseguit deixar de pensar simplement he escrit,
i ho he fet com si recordés cap endavant, i ha sigut osea, ha sigut com tocar-te un riff,
i aleshores t'he fet asseure en un tamboret, perquè passés el temps més lentament,
i de tal manera que ha sigut sinuós, altrament hauries marxat ofegada i enllaunada.
I dins d'una llauna no es fertilitza, tot i que a vegades es cultiven bombolles.
Les bombolles són ambivalents, precioses i líriques... però massa inestables, són com la nitroglicerina però en plan anunci de compreses, una miqueta...

(Ja no sé per on anava però resulta que t'he anat dibuixant sense volguer,
com les melodies innocents que es xiulen quan no tens partitura i tampoc en tens ganes,
però llavorens m'ha entrat l'ànsia
i m'has fet veure que tenim encara carrers plens de racons
i llibres plens d'acotacions del traductor per corregir,
i estúpideses similars i tendres però veritables)

Marxes com sense volguer, i et dic adéu fent veure que tal,
i a lo millor surto a investigar allà on passeges el gos, i em compro un animal domèstic,
tipus un dragón koala, o una nútria en escabetxe,
però abans acabaré de veure "El ladrón de orquídeas".
Acaben de ressaltar que l'afició a les coses petites serveix per empetitir el món i fer-lo més manejable i llavorens he vingut i he escrit això tot creant una paradoxa temporal
i el Michael J. Fox...


4 comentaris:

Mr Towers ha dit...

jo soc de special K. Tst mano de santo.

Paris no se acaba nunca: això sí és una paradoxa temporal.

salut pianista, et veig en forma (¿i enamorat?) campeuón!

Henry The VIII ha dit...

Red, estic amb el que diu al final el Mr Towers sobre aquest nou post-riff.

Podries comprar el dragó coala i fes-te "el encontradizo" al parc amb la susodicha i tornar a estirar el fil.

Saluxacions!

Red Pèrill ha dit...

Sou uns ídols màxíssims...

La comprovació de paraules és: gredba, o sigui, Red, va, fes algo?

Solo sé que no sé nada, un dia em llevo i francotirador, i l'altre eremita, però alemnos estic content que és molt tenint en compte que estem en ple apocalipsis jiji

Anònim ha dit...

holaaaaaaaaaaaaa!!!
ja ni m'en recordo del nom que utilitzava per estos hiperespacios... gandahara? puc ser jo? et felicito per la poesia que raja d'uns kellogs i unes yayitas, quotidianament brutal, m'encanta, és lu màxim de l'existencialisme feliç dels nostres dies... segueixes sent el meu ídol descriptor del hoy i aqui i ahora.
bon september! uouoooo say do you remember! uouoooo! dancing in september!
p.d.: els cereals més molones son els de xocolata i farcits de més xocolata del lidel... arriba el placer abajo los special K!