dilluns, 30 de juliol de 2012

Planeta alfombra

Un dolor es va instal.lar en el crepuscle, en el color mandrosament trist d'una tarda de diumenge.
I així, com si cada dia fos mitja tarda, com si cada dia fos un diumenge mal entès, un petit poble (o un petit poblat, o un petit caparró) es va anar ennuvolant fins encongir-se i fer-se pràcticament invisible.

I així, invisible i capcot, aquest petit caparró (o tot un poblet de caparrons en massa) acudien al centre de la plaça com per fer-se companyia i debatir entre ells (o internament) quina era la millor manera de fer passar una eterna tardor: bé una cançó, bé una catarsi, bé un concurs de caps de síndria.

L'hivern s'alçava enorme i ferotge, i posem que ara ja tenim clar que és un petit caparró el que es va quedar sense punts de referència. Tots els paisatges li eren canviants i estaven impregnats d'un tel de desesperança insana. i va haver d'amigar-se i arraconar-se a parets desconegudes,
havent de plorar en un sòrdid balcó on buscava unes plantes que es mostraven escandalosament absents i on la vista era un enorme mur de totxana i el sol una postura impossible.

Jo només volia dir-vos que si algun cop, en el móns dels adormits o similar, veieu aquest petit caparró capcot però de guapura innata i mirada pura, regaleu-li primer una cançoneta. I si no sabeu cantar, està permés xiular, però sobretot queda prohibit imitar i versionar, a menys que es tracti d'un playback molt currat amb coreografia pròpia.

I després li podríeu regalar una cosa que en realitat en sembli una altra però més currada que un huevo Kinder, tipus: una caixa dins d'una caixa dins d'una caixa amb una postal amb poders tipus canvi de lloc instantani. Regaleu-li, per favor, i que d'entre tots els móns possibles pugui trobar un racó mandrós ple d'alfombres i molsa i mils de finestres amb paisatges personalitzables.

Un lloc a on escapar-se a llegir un de cada 3 diumenges a mitja tarda, si és que el crepuscle melangia.





dimecres, 25 de juliol de 2012

El petit conte del gos que miola

Diu el cronista que:

Un gos s'ha fet amic d'una llança i ha mort enverinat. Fins on pot créixer l'amor entre un gos i una llança dolça i fins a cert punt pícara i riallera? Una llança que l'abraça mentre cruix i el gos miola!

-Gats... a mi! Escurçons! Naturòpates! Eclèctics! A mi! - miola el cà.
-Sireneeeeeeees.... - se sent mentre es desinfla... -No és pas la meva hora!!! - proclama...

Un gos encegat pel sol. Un gos ennuegat per un plàtan alfombra.
Un gos amic d'una cançó de bressol en un idioma maleït. Un gos perplex, un gos patà. Tracatrà!

Diu el cronista que veu defallir el gos mentre llepa la llança que l'atravessa com si fos un dofí sedós, unes postres exòtiques... Diu el cronista que veu miolar el gos mentre creu que borda, que veu bordar el gos mentre creu que recita, que sent cantar el gos mentre creu que calcula,
que sap que creu que calcula mentre mantra (pirueta!)

Pobre gos, que miola!
Pobre gos, atravessat per una llança farcida de tatuatges deliciosos en esperanto,
que dibuixen frases tals com: "Segueix-me a la fi del món! T'espera la mort més dolça!", 
"Narinant, narinant, narinant" o bé "La gossera més trallera és a l'Albufera", coses aixins.

Pobre gos, que delira perquè està emboirat d'endorfines, i no sap que allò que sembla una cançó de bressol en esperanto és un rèquiem caní en tots els dialectes possibles. Un rèquiem que l'entendria fins i tot un gos que miola mentre creu que borda i viceversa.

Miauwwww!! (fa abans de creck)



divendres, 13 de juliol de 2012

Crònica d'un passeig qualsevol

El cronista no recordava el gust d'enfilar Barcelona a peu, i d'atravessar-la a glops de vida. 
La gent no té calers i ha recuperat les places i els bancs. Els nens les pilotes i les baralles. El carrer. 
Ara els falta la dignitat i l'amor...

El cronista recupera a cada pas un pensament, i l'afició de caminar sense pressa i sense rumb, 
i el cap se li omple fins a vessar de follets entremaliats disfressats de paraules i colors varis.
I de cop es troba pensant en que la reconstrucció, acceptem-ho ja, és cíclica. 
Sovint necessitem desfer com un cranc. Acceptar la debilitat sense caure en l'autocompassió, i defallir una mica.
Enverinar-nos. Revolcar-nos. Vomitar-nos.

El cronista però, entregat als pensaments, no perd el món de vista, i ambdós s'uneixen harmònicament per un fil invisible, creant una meravellosa sensació de pura vivència i agudització dels sentits per un pur canvi de costums i per una simple amplificació d'estímuls, però també per una entrega indissimulada i tendre cap a la redempció.

Mentre el nostre cronista passeja i deixa de parlar, escolta. Deixa de jutjar i observa. 
Deixar de caminar en bucle per entregar-se a la incertesa, i per tant a la sorpresa i a la casualitat. 
A la vida.

Mentre s'acosta al centre i la vida de barri es dilueix i els edificis es mimetitzen veu molt clara l'analogia: 



Voldriem que l'atracció que ens provoca l'arquitectura decadent, que l'assimilació hermosa amb la que ens entreguem en la observació i degustació d'allò qué roman com un fantasma en vida, fos la mateixa per als nostres propis anhels i frustracions. 


Voldriem rebre els imprevistos i follar-nos totes les esquerdes 
com quan una cançó trista i deliciosa ens embriaga i morim d'amor.






PD:


dissabte, 7 de juliol de 2012

El increíble hombre orquestra de Guadalupe

Obro els ulls i emergeixo de l'hivern austral
com un submarinista amb peus d'ànec en forma d'ancles.

Mentre enfoco, m'enfila una melodia alfombra, 
un ritme juganer i entremaliat però com de miniatura.
(Petita, cap perfectament a les teves mans, i als teus ulls mandrosos)

Ens enfila com si sortís d'una peixera amagada rere un mur 
amagat rere una convenció universal.
Amagada un pas més enllà de la creença...

La música atravessa dolçament el nostre univers i crea un fil invisible i fràgil,
un fil que beu dels somnis que l'enverinen,
i de la confrontació constant dels anhels amb la vida i dels murs amb les ales.

Per això quan s'acaba la cançó, el silenci ens mostra despullats i tremolosos davant la vida plena.

"No hay banda, no hay... orquestra"

-Perdoni - li dic a la llibretera. - No tindrà pas el "Manual del increíble hombre orquestra de Guadalupe"?




*