divendres, 11 de febrer de 2011

La porta: dimissió.

La porta és torta i somorta,
la porta no té pom com el pomer que sempre vol florir primer i jau arraulitat,
a la taula i al llit al primer crit.

La porta és folla i ella s'hi arrebossa carnosa
i s'hi arrapa com un gat que miaula una auca inacabada.

El porta és tancada, hi ha llum al carrer,
el carter l'esbotza per okupar el celler i embotir-se dins d'un vi aprimat.

WTF!

La porta prima s'encongeix al feix del fred,
i tremola d'amor a la primera cançó del vianant detectiu
que la fotografia i li canta perquè s'obri en canal i li mostri els encants.
Vol la seva primícia en forma de fira i pessebres immortals,
plens de reis de colorins i camells amb bosses plenes de caramels
i camàlics amb bosses plenes d'etcèteres avorrits de ser una coda.

La porta descosida demana a crits una modista, un vestit de núvia, tan sols un aniversari,
un codi postal, una clau penjant d'un clauer amb avets i galindaines.

La porta de corcoll. La porta de cul. Laporta dimissió.