divendres, 2 de desembre de 2011

L'apocalipsi burleta

En Frostie surt de casa uns tiets que viuen sobre un pic, fent equilibrismes. Sembla un còmic però tal.
Les notícies semblen un passatge qualsevulla de 1984, i en Frostie fuig com un gos apallissat en cibicleta.
Arriba a la pujada de casa seva, i l'enfila amb el plat petit, pinyó gros, y trombón a cuestas.
Sonen els Flaming Lips per un altaveu que penja d'un fil d'una finestra sense plantes i sense gat.

Del NO RES, se li planta al costat un veí que practica en secret l'art del "canvi-de-lloc-instantani".

Somriu i fa gala d'un cinisme apocalíptic i burleta.
Tipus "sóc super simpàtic però podria tenir una família de nyus en zel embalsamada a les golfes".

Mentre iguala a peu el ritme d'en Frosti, el mira amb cara de
"la fi del món és aprop, deixa'm que et sodomitzi mentre vemos arder el Imperio en el horizonte".

En Frosti maleeïx el trombó i la bicicleta, i sent com l'encula a pèl l'apocalipsi en flames.

Arde Roma! Atenas se desmorona!! La madre de Bambi ha muerto!!!!! 
"SERIES YONKIS VA A SER DE PAGO!!!

El rey ha muerto. Viva e............ BANG!!!

(Somriure congelat. El pelo al viento. Fundido a negro, etc...)

dijous, 17 de novembre de 2011

Un pessebre a cada pas zebra

Pst, us juro que m'he trobat coses absurdes pel carrer, però trobar-me un pessebre ordenat i formós en una cantonada del barri dels adobers em va semblar digne d'una càmera oculta. Em vaig ajaure sobre l'asfalt per observar-lo de ben aprop, i vaig veure tot de gent esperant davant d'un portal tipus Betlem i vaig cridar:

-Detrás de tí, un mono con 3 cabezas!!!

Amb lo qual la penya es va despistar un munt de rato de manera incomprensible
i vaig fer un rodolí que deia així:

- A Betlem me'n vull anar, vols venir amb mi tu rabadà etc... -
però amb un toc de rapero whitey rollo el tio de The informer.



I la porta es va obrir, amb 2 collons, como el socio de l'Espanyol (que es macho como yo)

Tot seguit em vaig fer petit com una gallineta queks,
i em vaig introduïr subtilment pel passadís fonedís secret i angulós que
resulta que donava al teu cervell que era un cau de perversions de fora-vol i com qui no tal
vaig començar a dansar amb moltes d'elles, tó lokas.
Una giragonsa per aquí, uns dancings in the morning per allà...
I tot plegat per tal de perdre un rato el món de vista i recuperar-lo un xic fresc, renovat, ambipur.
Com allò dels exercicis neo-hippies de mirar una mateixa cosa des de varis puestos.

I per un moment jo vaig ser ballarina, en Pasqual va ser nord-coreà, la tieta va ser mare, i tu vas ser una preciosa flor de lis de trascantó, i vas romandre durant un munt d'anys a la corda fluixa, a la punta d'una totxana esfilagarsada en un balcó a punt de solfa en una casa abandonada al mig d'un planeta silenciós tipus lluna però de clima caribenyo, i ple d'oasis de colors vàrius. I també de gustos d'un munt de colors.
Gust a taronja! Gust a granate! Gust a franela? Ecs......


BISCA!


dimecres, 5 d’octubre de 2011

Retrovisor alfombra: Un tros de cel "en la copa de un pino".

Escoltant "Martinet de nit" he fet una regressió infantil per aproximació,
doncs la Cerdanya és per a mi un generador nuclear de records infantils.
De cabanes sobre els arbres,
o d'esperar cada estiu per veure si havia crescut el riu petit que sempre va ser eixut.
D'estius on els tractors podien ser naus espacials,
i les urbanitzacions de pixa-pins els carrers d'imaginàries missions ultra-secretes familiars.
D'imaginar-se gamberrades d'injecció letal tipus marcar els dits en finestres menjadorils (?),
de colar-se en un jardí qualsevulla i acariciar el pom d'una porta aliena (?¿),
d'observar de nit en silenci una gasolinera que semblava que en qualsevol moment
hagués de despertar i empassar-se't viu, o d'observar un arbre que semblava que hagués d'abraçar-te en plan monstruïl, com si l'ofegamenta fos una venjança pels esgraons que vam mossegar-li al tronc per encalçar-lo i omplir-lo de llençols i sofàs esparracats, i construir-nos un micro-cosmos a mida.
Un tros de cel "en la copa de un pino". 

A la pell tots hi portem tatuatges invisibles d'aquells dies en què les aventures semblaven infinites,
i ningú creia seriosament que algun dia ens faríem grans.
Ens consolàvem pensant això A NOSALTRES NO ENS PASSARIA,
que aconseguiríem enderrocar el temps i capgirar l'univers, viure l'amor més intents, l'amistat més ferma.
I encara no teníem prous records com per no poguer-los ordenar i enfilar
com un joc del telèfon en bucle amb el nostre propi cor. Un retrovisor alfombra.

I per això, cada cop que m'agaféssiu i em plantéssiu en plan canvi de lloc instantani davant del jardí del carrer principal de Prats, i recordés que aquell tros de cel ja no és meu ni és nostre,
ploraria totes i cada una de les vegades amb desconsol.
Perquè em recordaria el dia que me'n vaig adonar de que el riu petit seria per sempre eixut i escatusser,
i el temps un assassí implacable.

divendres, 16 de setembre de 2011

L'encís és fràgil

Avui he vist una lluna rodona com un pa de kilo i he pensat: "aiiiiiiiaiiiiaiii."
Quina imbecilitat, pensareu!!

I bé: la vida n'és plena, de coses d'aparença imbècil:
2 coloms es diuen cuca i lluna, l'alfabet és una convenció, i els números pura convenció.
Celebrem doncs l'imbecilitat i el gargot estèril amb la premura i tacte del llevar-se
i revolcar-se en el nou dia qual alfombra en zel.
Llavors és molt possible que ens trobem corrent els 110 metres obstacles en un pam de net a un dit del nas, en una rajola esquerdada, una cosa bàrbara streisand.

I reconeixem a la llunyania les rendicions, les poesies llises que acaben papiroflèctiques, els flequillos que acaben en serrell... les faldilles que acaben arrugades pel davant o pel darrere.


I també les bicicletes que acaben desinflades, i els diàlegs que comencen amb bon peu i acaben coixejant, mandrosos i desencisats. L'encís és una espurna flonja i potser un cop de vent, potser un cop de vent,
i adiós muy buenas.

(Nota pels amants del bilingüisme: aquest quiebro us deu enorgullir el cor de joia,
per bé que els puristes deuen haver notat un tic al pàncreas. Ara m'inflo l'ego fent-me l'indomable)

Oju: ara ve la postdata, que és com una metàstasi de lo anterior que Dios ni dió.

"Visualització previa". "Publica un missatge". Apagar el piti al cendrer. Aixarrancar una cortina.
Dormir.
Reviure. Donar gràcies a Déu (va home va, ni de conya, hòstia).
Veure sortir el sol. Suc de taronja. Slalom matutí.
Guardar l'encís en un pam de net arraulit del vent.
I ara una paraula censurada, no fos cas que em llegís alguna tieta, i s'armés la mari-morena.

****************

divendres, 2 de setembre de 2011

Sobreacollidora interacció

Hola, vale, si. Quant de temps, etc...

Proposo un joc (o bé me'l proposo a mi): Maridatges impossibles. Com un ratolí de cel.
Com un llit de mandarina. Com una barqueta de paper de llibreta, petita i estreta. Ara vosaltres....

.....

(US ESCOLTO)

Fantàstic.

Oh, quina SOBREACOLLIDORA interacció!
Tot som amics i feliços i mengem perdiços. Tots menys els vegetarians que tal.

Que bonics són els retrobaments. Que bonic es perdre's entre "cotons-fluixos" en forma de lletres.
Però que mal indicat escriure en divendres.
Diviernes tarda tothom ha deixat de GUANYAR-SE LA VIDA per anar a que'ls toqui l'aire.

(Que l'aire et toqui eròticament, que et refilin mil perfums en bicicleta per un carrer peatonal.
Que et somrigui encara que sigui una iaia sense dents.
Que et facin l'amor tots ells mentre tanques els ulls,
i miraculosament tot encegat i sense mans no xoques amb ningú,
i a més en aquells moment es dona una impossibilitat estadística fantàstica:
L'absència absoluta de gilipolles i especimens varis durant 100 metres llisos,
mentre imagines maridatges inimaginables, com un allitament entre
"peras que se acuestan para tener manzanas", o bé un festival rollo San Remo de cantants lleugers protagonitzats per lluços. I ara no farem la broma dels raps. NO LA FAREM, D'ACORD?)

I jaure sobre un llit de mandarina i sentir com et vas enfonsant a poc a poc
i a mig camí entre el goig i l'acidesa i vas tancant els ulls i perdent la consciènzzzzz........




dilluns, 1 d’agost de 2011

Un sospir de cel (pastel)

Hi havia 3 vegades un tros de llamborda pulida i cansada ajaguda de per vida en un carrer llòbrec, antic i trist, de nom galdós, per on passava un tren per un balcó d'on queia una canya de pescar amb un ham que s'enganxava en un paraxocs que esternudava i va salvar de miracle la vida d'una gata maula jove i audaç.

Una gata que dibuixava el nom d'un amor matusser en un racó desconegut i moll entre grumolls de vida subterrànea d'on sortien melodies que per art de sinestèsia s'elevaven remolones com el fum d'un havà que contra tot pronòstic recordava vagament l'aloe vera d'un sabó de mans que feia servir una iaia que de jove recordava l'Audrey Hepburn en una foto groguenca que portava una firma al dors a nom de Mascarell (inspiraaaaaaaaaa), que era el nom d'un pagès poeta que romania dret i mandrós al llom d'una porta sense mosquitera que no duia enlloc enmig d'un prat escatusser.

EL POETA FUMAVA I FEIA UN ARO.
(I això és super important en la trama...)



I doncs aquest pagès mandrós de prosa inèdita havia estimat una aspirant a actriu que va acabar asseguda i iaia en un davantal de fil esfilagarsat i moix per obra i art d'una mala cruïlla, però tot i així va tenir una filla que es deia (a tu) Vera, que fumava en un racó d'amor mentre pintava carrers llòbrecs i miolava com un gat que recordava uns dibuixos animats de matinada on una iaia estimava un pagès poeta de nom de proa de vaixell imperial que li escrivia sonets de matinada plens de llambordes i li esfilagarsava els davantals amb la gràcia d'un pastisser funambulista, que es veu que feia temps que li seguia la pista...

Un quart final d'infart, que diria en Lluís Canut. Tramoia completa.
Un 3ple salt mortal, una pirueta sideral.

divendres, 15 de juliol de 2011

Putxinel.lis plusquamperfectes

Remullar un dolor abstret, i reviure'l com una planta a càmara ràpida, veure'l erguir-se orgullós i filldeputa:

"Sóc un dolor altiu i massagran.Un dolor comodí, un dolor incòmode. Un dolor de llit de pedra,
de tenda mal plantada, de tronc afilat per un mal llamp del mal rellamp".

Però bé, el dolor es fita de cara i cos sencer. En un duel pupíl.lic, el gos fuig de color de gos com fuig
i fuita la truita voladora que es planta amb un salt mortal damunt la lluna, i obre una porta lluminosa i un estel presumit. UN MODE COM QUALSEVOL ALTRE DE SEDUCCIÓ INTERESTELAR.

Fer com una finta sota unes tovalles i fer unes troballes, trobar-te un rodolí i ballar unes caramelles,
tot boniques elles, trobar-te que d'un rodolí en fem un eixam i una festa improvitzada malgrat certa suspicàcia referent a la normalització lingüística digne del folk de rebedor tan en boga avui en dia.

Folk de toga. Punk de pub. Rock de migdiada.
Referents impurs, la lluita conjunta és perduda.

Misantropia a mitja jornada.

I aquí ve QUAN nostru senyor té un PLAN.

Però els desitjos només es compleixen en silenci,
i la tradició, per la inèrcia de la costum.

Llavors HOM esbossa una litúrgia i en fa "santo y seña", y qual Ivan de la Peña (de la vida),
veu un passadís escatusser on la molsa jau formosa i dolça mentre
assenyales la lluna i TOTHOM mira el dit i aprofites per fer-te fugisser i convertir-te
en un ninja silenciós y un tanto freaky perquè ningú s'adoni de l'apocalipsi dels punts suspensius,
la prova palpable de que la lletra és a la vida el què la rima a un quart de quatre.

EL CATALÀ CORRECTE, VIOLA DE RODA.

divendres, 8 de juliol de 2011

Juro que abjuro mentre perjuro que tal.

Avui he cregut veure una gràcia innata en una noia coixa. Coixa, nom de noia, nom de bellezón. Coixera com a tòpic mal-portat. I què tal un rodolí de primavera en un cap despentinat? FRUGAL!!!!! El raspall a mar! Veure't obrir ells ulls desordenada i maldestre. Maduixa! Amb veu semi-ronca, però dolça. No t'ho prenguis com un oximoron. El llenguatge és viu i una mica zorrón. És com el demà, sempre a 2 dits de distància. Com les pigues del teu nas!! Per un dia abusaré dels signes d'exclamació, sortiran com folls!!! Com animals engabiats!!!!!!!! Els punts suspensius faran cara de molsuts i petarà el "celometro"...............

PER ALTRA BANDA, he sentit dir a un romàntic que creia ser nihilista,
i a un esportista nat adorar EL CANNABIS.

A un urbano desitjar la caiguda lliure des d'un plataner, i a una peixatera del mercat desitjar sexualment el carter.

Finalment, he vist a una iaia derrapar davant d'un cotxe en un pas zebra,
i fer-li el signe del disparo mortal a un conductor abstret que creia escoltar Supertramp enlloc de Roxy Music.
I odia Roxy Music. Creu que tenen aquell toc esnob que fa que un jugador de pàdel cregui menysprear una cançó d'amor per convicció i no per estatus. Estornuts barruts ens confonen, i el barri és alèrgic a la pressa,
la fulla es remulla i mor desfeta de gust. La coixera és gràcil, i despentinada està bastant més sexy que de normala.

QUÈ DIC!!! Té una cadència que Bach recitaria del dret i del revés,
tot just abans de que jo abjurés d'aquest text, per jipi i tira-rollos!

A LA FOGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


dissabte, 11 de juny de 2011

Esquetxos d'un món millor

Lírica pura, esquetxos d'un món millor, ho podriem enllaunar en una expressió tipus "moments caramel",
tipus "foto finish emocional", "fotograma pastís",
l'instant en que l'ànima es plega amb un somriure que aparenta cronòmetre.

No voler fugir de l'abisme perquè la caiguda és dolça,
no voler fugir de l'abisme perquè a vegades porta segell, porta un llaç i una espelma,
i el més probable és una torta en re menor, però AI LAS, la vida és ida,
la vida és vida en quant és tal, i em reafirmo com a profà de simulacres. BISCA!

Un SUSPIRO des panya en tota regla!

dilluns, 30 de maig de 2011

Cai. El sospir d'un gos lacrimògen.

"Cai" podria haver sigut un sospir trencat o un tren en una via morta.
Una tarda minsa i oblidada, o bé tot el contrari.
Una tarda anclada en una bassa, una tarda-retrovisor, una tarda cadència.
D'un llevar-se amb enyor i sentir un pes mort.

Recordar la finta envers una tassa de Nescafè casolà, la finta envers uns llavis,
l'endinsar-se en un xampú celestial.
Podria ser una elegia mil vegades repetida,
les 7 diferències d'un suplement dominical una mica tira-rollos.

Però cadascú canta el seu estribillo, i escriu el seu propi conte fins que s'equivoca
i una branca fora de puestu el fa caure sobre una nova alfombra que qualsevol altre trobarà sòrdida o polseguera i haurà abandonat amb la cua entre-cames, i anirem intercanviant-nos rols i protagonismes i adjectius, a vegades amorrats al vidre, a vegades mossegant-los amb la cura d'un tasta-olletes definitivament sibarita.
Tu eres tu propio Dios.
Tu eres tu propio hijodeputa.

Natura morta

L'abisme i la negació. El mai més. la frontera, la desesperança. El no retorn. El silenci extrem.
La buidor. La paràlisi crònica. La ceguesa, la sordera...
Els absoluts.

Les condemnes.

Una macedònia de gossos petaners de taques semblants i olors fillsdeputa. Mutilacions de la lepra diària.
A l'Hérmes li agradaria ser un coctel molotov en un interstici, no veure's abocat al precipici en cada terme absolut, ni veure's superat per les circumstàncies en cada revolt.

-Hêrmes, desperta!!! - es diu a si mateix.
-Hermés, Ítaca existeix!!!! No perdis mai l'esperança.

Però és acabar la frase i llegir en un diari qualsevulla d'un bar impúdic que en Sergi Pàmies la troba amputable, eixir al carrer a respirar i aixecar-se en plan bombolla i inspirar els camps de blat fins a creure's part d'un estat llunyà ple de tractors i d'Olivies Newton-John i bluesmans i noies de nom de novel.la rosa i viudes de soldats adolescents.........(ὀξύς) ----->>> per tot seguit fumar-se un núvol i adonar-se nítidament de que,
la imaginació, si bé inclina la vida, no la crea.

#epicfail, Hêrmes.

dilluns, 16 de maig de 2011

Arlequí, un destí: Ombrívol.

Sóc Arlequí. I sóc la ombra difuminada del gran cavaller que fóra.
Sóc una joia arronsada i poruga, 
arraconada amb les borles del pas del temps.

Una joia capcinada i ressacosa en un sofà pudent de mixo trist i imprudent. 
Olor d'holocaust matutí.

Assenyalat públicament, ara sóc com l'imbècil que mira i remira el dit que assenyala la lluna.
Que acolxa un violí ancestral i el desafina.

Em sento, jo, Arlequí, una difamació del propi lucre, 
una frase estúpida en present i sense futur possible.
Una equivocació tràgica. 

I per això mereixo un destí ombrívol, un nus a la porta de l'estómac.

Com per exemple un far perdut en una illa ronsa i apaivagada. 

Una illa on pasturar fins suar sang. On pasturar fins a ser digne de un mateix.



teixBSO

dissabte, 30 d’abril de 2011

Paisatges holístics III: La soledat dels avatars

Una japonesa amb cara de lot. Una japonesa per a il.luminar el camí.

La soledat dels avatars, el carrer mort, i una coixera pronunciada.
Ajaure's sobre un toll i sentir esgarrifances, cantar-li en veu baixa a una tija en una planta.
Convidar-se a una boda aliena i apretar la núvia.
Calcar un còmic estrella i cremar-lo. Retornar al bosc, i cultivar cireres platòniques.
Recitar-los un poema matutí que inclogui la rima CIRERA - TREMPERA.

Fer-se periodista per assistir a un corresponsal feixista, i boicotejar-lo. Netejar-se els brànquis amb un poema croata. Pujar dalt d'un penya-segat per desafinar una gralla.

Confrontar tots aquests pensaments, recitar-los de memòria, 
titular-los amb un epítet holístic, i desvirtuar-los fins la mort. 
Rellegir-ho i perdre la mètrica. 

Adaptar-ho per a quartet de corda. Sortir al carrer per anunciar l'alliberació. Quedar-se tancat per dins.
Sentir una clofolla xiular, esdevenir transparent o aparador, ser xiuxiuejat amb sorna.

pRacticar el canvi de lloc instantani amb un calaix de cançons d'adolescència i compartir-ho amb un amic invisible. Sentir impotència i avorriment sobtat, veure passar els dies rere un núvol crepat a lo Cindy Lauper.
(Esgarrapar un segon al rellotge del temps i patinar amb les restes de l'escorredora.
Aixecar-li les faldilles a una cheerleader. Corejar el Guillamino en un estadi buit)

Si bé enumerar és una actitud mandrosa i fàcil, quan cada recreació t'esgarrapa la memòria en va,
escriure esdevé endevé la sole. I no hi ha manera de plasmar-ho sense semblar pedant,
esteta o gilipolles.



dimarts, 26 d’abril de 2011

Are we human or are we dancer?

Córrer pel carrer, afectat d'un rar síndrome, i amb banda sonora de fons, tipus peli tipus 2007.

Convertir-se en víctima d'una escopinada de plutoni, i ser aïllat, veure com els éssers estimats et ploren mentre s'allunyen amb una espècie de fàstic involuntari. Les mans escorrent-se per un vidre enditat, els metges tocant-te amb llances de coto-fluix, des d'una distància prudencial. Tenir certa halitosi.

Que et tanquin en quarantena amb una bossa de Sugus, i un parell de revistes de cotxes. Que l'huracà mediàtic et relegui a una post-data. Que deixin de visitar-te a compta-gotes. Envellir 10 anys en 3 setmanes.

Plorar i penjar-ho al youtube amb una banda sonora tipus The Killers,
que evocaria un tipus afectat d'un rar síndrome que córre fins inflar-se en globus i
acaba donant nom a una cançó que inspira a una parella que s'encinta a gust i té un fill que no sap que el plutoni és fluorescent, i la pluja, àcid-jazz.

FEE


dijous, 14 d’abril de 2011

Miolar per mimetisme

Agafar un tauler de d'escacs. Dibuixar-hi un nen. Veure el dibuix agafar vida pròpia...

Ajaure's al sofà i observar el nen rere una cortina de sinfonies tipus Tchaikovsky.
Preguntar alguna cosa al nen i rebre morros. El nen fa morros.
El nen fuig, i expira sense deixar rastre. Rastre verificable, s'entén.
Parlar de petjades a l'adn és jugar-se el tipus contra un exèrcit de fanàtics de Descartes.
Pienso, luego abono.

El nano entrepussa amb un gat dins d'un toll i dóna una voltereta sobre si mateix.
Sent miolar el gat i al cap de 4 dies són una coral de meows pur mimetisme.
Però el gat ben aviat badalla, i s'enfila per un arbre infinit.
El nen s'agafa a les escames, i li arrenca la crosta, però l'arbre és manté immutable.

El nen capcot vislumbra un gat, agafa un tauler d'escacs i suspira un gargot.
Un gargot inert insensible i sord.
El nen dibuixa gats fins a perdre els tendons. El nen dibuixa fins a veure néixer un frondós bigoti.

El noi dibuixa un gat que faria les delícies de Cleopatra.
Però ja fa tants anys que dibuixa que ha oblidat el miol.

L'home rememora un gat fantasma. L'avi miola.

La iaia l'enterra.


divendres, 25 de març de 2011

Paisatges holístics II: Nus i desenllaç (versió premium)

NUS (de la trinitat) :

Jugar a l'Street Fighter i pillar-te el Kurt Cobain. Passar-te'l sense gastar continues.
Refregar-te a una pruna amb el colze. Insinuar-te-li sexualment mitjançant un toque.
Insultar un anunci en aranès. Colar-se al vestuari del Betis i redibuixar la disposició tàctica.
Llegir-li un conte de bona nit a un bebé camell en un desert bonament alimentat de fanals i carpes on la gent dorm acollida entre si mentre la vida xiuxiueja. Inspirar i cridar:

Berebe-re-berebereberebeeeee! 

DESENLLAÇ: ... un desert ple d'oasis i Tintins que són miratges perseguits per Duponts que s'adormen al volant. Carpes plenes de nens d'ulls fluorescents i d'estels sense piles (?). Estels voltereta. Estels tovalló. Estels baba. Estels monarquia parlamentària.

El nen més alt agafa un tron i miola un gat que li surt dòcilment d'entre les dents i proclama la república. ------->>> El gat traidor. El gat cuinat, el gat caïn. El nen dictador. El nen sorra s'ensorra.

EPOPEIA - MORALINA
:

La resta munta una insurgència ipso facto i tope de vade retro (?).
Tot seguit un buffet lliure de cabra a l'ajillo.



divendres, 11 de març de 2011

Paisatges holístics encadenats (publicitat inclosa)

Presentar-se com a Sr º. Arribar a port. Descargolar-se el braç esquerre, i deixar-lo sobre el taulell.
Plorar dins l'excusat, i ajaure's sobre un kleenex perfumat. Esquivar una broma mal entesa.
Deixar-se encriptar per la inèrcia de la costum, i contar-li les mil cares...

Respirar profundament i no aixecar ni un pam. Deixar-se fossilitzar per un piano. Olorar-lo. Resseguir la memòria obsessivament, fotografiar-la, immortalitzar-la en un doble pla impossible.
Xiuxiuejar els voltants d'una orella sense parella i sense cara. Una orella perduda i sorda.
Seguir xiuxiuejant. Bordar a la cara d'un nen.
Cantar-li una melodia absurda a un gos. Bordar-li a un gat en plan xuleria de barri.
Escapar-se d'una obligació qualsevol. Caure en un tòpic.

Descargolar-se les dues mans, i caminar a 4 grapes. Amb els colzes. Aterrissar sobre una alfombra, i veure que no s'arruga. Interpretar una dansa india en una sauna tintada. Amb reverb natural.

(anunci de l'Spotify)

Deixar-se influïr per un article d'opinió d'abans d'ahir. Parir una llúdriga i llevar-se del somni i veure que fas tard. Fer tard. Haver perdut tant de temps que portes el fetge inflat. Inflar-se a medicaments. Medicar-se amb una prescripció baixada d'internet. Flirtejar amb TOTES les contra-indicacions.

Afaitar-se amb photoshop. Cruixir-se amb una magdalena sucada amb llet. Sentir aversió als làctics i llepar un pot sencer de Philadelphia. Pujar a un coet lunar, i derrapar a la primera curva. Descarrilar-se amb un tricicle.

Medir una pluja minsa amb un corrector dental. Aliviar-se un mal de queixal amb un càmping-gas.
Morir d'enyor sobre un plataner. Recordar una cançó marxa enrere. Fer marxa enrere.
Ejacular endins. Magrejar-se.
Deixar-se acariciar per un autobús-llanterna. Llepar rajoles llimades.
Llepar un llimac amb un grill de mandarina. Tatuar-se un 8 a l'estómac.
Proposar l'halitosi com a malaltia hereditària.
Buscar finançament i publicar-ne un estudi al Tele-todo.
Atemptar contra el plató d'un programa qualsevol de fills de puta.

Cruixir amb un bodegó costumista. Cruixir mentre escrius. Cruixir mentre penses. Cruixir mentre sents.
Sentir sempre al revés. Sentir que ho sents. Dir: ho sento per sentir el què sento.
Sentir que ho sents pel què fa als sentiments.

I tot seguit un altre anunci de merda.


divendres, 11 de febrer de 2011

La porta: dimissió.

La porta és torta i somorta,
la porta no té pom com el pomer que sempre vol florir primer i jau arraulitat,
a la taula i al llit al primer crit.

La porta és folla i ella s'hi arrebossa carnosa
i s'hi arrapa com un gat que miaula una auca inacabada.

El porta és tancada, hi ha llum al carrer,
el carter l'esbotza per okupar el celler i embotir-se dins d'un vi aprimat.

WTF!

La porta prima s'encongeix al feix del fred,
i tremola d'amor a la primera cançó del vianant detectiu
que la fotografia i li canta perquè s'obri en canal i li mostri els encants.
Vol la seva primícia en forma de fira i pessebres immortals,
plens de reis de colorins i camells amb bosses plenes de caramels
i camàlics amb bosses plenes d'etcèteres avorrits de ser una coda.

La porta descosida demana a crits una modista, un vestit de núvia, tan sols un aniversari,
un codi postal, una clau penjant d'un clauer amb avets i galindaines.

La porta de corcoll. La porta de cul. Laporta dimissió.

divendres, 28 de gener de 2011

Una sanefa coixa

No és fàcil acomodar-se, evocar, o masturbar-se... en llençols aspres. No els sento aliens, els sento aspres. SÓN aspres. Acomodatícia? Potser. Però els llençols aspres són un garfi que mutila la poesia. Recordo pots de mel, però pesen més les hores mortes més aviat gandules i pansides.

Obria una llibreta, dibuixava quatre gargots, escrivia sense trobar-me, i remirava el telèfon un cop i un altre, i et llegia a posteriori, per saborejar-te. Sempre a posteriori.

Hagués volgut obrir un sobre, i resseguir una pluma desafinada i escorreguda,
en una adreça impossible.

Hagués volgut llegir-te amb la boca oberta fins a poder sentir una cançó silenciosa,
delirar i poder sentir-te arrebossant-me fins a morir de gust.

Però les ciutats eren, massa sovint, revolts sense sentit.
No és fàcil trobar-ne una on aterrisar i sentir-la com a alfombra.
I a cada llosa, un sospir de recança, una sanefa coixa.

I és llavors quan l'enyorança despullava la solitud,
i la feia sentir vergonyosa i d'alguna manera irresponsable, i victimista.

I llavors flories i jo dissimulava...






dimarts, 11 de gener de 2011

Una simple giragonsa un pèl àcida

Evidències ocultes: les mans són fredes, no menys que els teus pits. Palpen tremoloses, menys mal que el teu coll calent és un refugi de muntanya. No obris mai els ulls, i envia el rellotge a mar.

- A dinar!!!

- I un rabo, que encara no existeixen les MEMORY CARDS!!!!

Ha sigut més dur del que sembla!

De camí al supermercat he avistat a la llunyania una iaia gallega que parla molt
i no se l'entén, i feia dreceres incomprensibles, i jo m'asseia d'esquena a tocar el flabiol,
i quan reanudava la marxa, la iaia feia una giravolta, i jo em feia l'anxaneta.

Una vianant anònima ha trobat sospitós el meu comportament errant i ha trucat al 092.
Després de varis cops de porra i un llarg i absurd interrogatori,
era de cara a la vorera quan he vist la iaia passar i saludar-me amb certa
lascívia. OH MY GOD. Juro que només volia un paquet de bacon i mig quilo de kikos.

Finalment la polícia m'ha absolt de manera irregular, i he pensat de trucar al 012,
i preguntar al Xavi Coral per la Beth, pura cortesia...

- Beth...

- Què?

- Tu antes molabas...

Amb les poques energies de les que disposava,
he enfilat camí a casa i m'he trobat un avi molt fan de la tradició oral, i he hagut de canviar de ruta another vez, ja que corria, ara si, perill de inanició. El seu gos m'ha olorat, però jo PLIM.

Llavors he obert la porta, i m'he trobat amb que la teva falda era una manta, i el teu coll un refugi d'alta muntanya, i a ningú se li ha passat pel cap que tot això fos una simple giragonsa un pèl àcida, un llibre curtet de sobretaula, oblidadís i inocu, un fons de prestatge.
Però és que ara es veu que FI


***