dijous, 2 de desembre de 2010

Un redoble literari im-prescindible

La piscina és buida, la pilota rebota (i explota), i el jardí es revolta a través del vent glaciar.

No queda cap altre opció que acollir-se al jau de les mans calentes,
fregar-se fins a trobar el punt de cocció i bullir a foc lent una cançó d'amor (oyeah directe)

Recordo l'últim cop que la cabana era dempeus (?) sobre el roure que no era, per extrany que sembli, propietat d'en Jaume Roures, ve't-ho aqui. Era un cau de poesia innata, innocent i evocadora, per bé que això últim és clarament un redoble literari prescindible (segona finta)

Poc a poc va anar pansint la infància a la il.lusió, els records es van anar difuminant,
i les ganes i la gràcia envers el gest i la vagància i la magdalena queden com un fet inabastable per fronteres invisibles. Hem buscat, junts, i per separat, les mil maneres, els mil acords,
i un globus ple d'adjectius, que si bé no suplanten el fet, fan que sembli que està a tocar,
a ras de cel: una mentida piadosa i tendre com un sofà i manteta a mitja tarda.

Els diumenges, les fulles seques, l'olor a mantega, els micro-films, les històries d'espies,
i això del cau orella que ja no s'estila perquè les connotacions són quasi bé delictives.

I suposo que arribats aquí he perdut el Phi-l.



4 comentaris:

Henry The VIII ha dit...

Bandido, que passis molt bones festes. Aquest any que encara el Roures no ha comprat els drets en exclussiva de les festes nadalenques ens els podem felicitar sense haver de fer el molest i anguniós perpeiviu.

Salutacions bandido!

ie ha dit...

Eh, tio, te'n recordes de quan era el sr. aquell de la plastilina i tot era molt més feliç? Jo en realitat ho passava molt malament però almenys de portes endintre estava menys reprimit (no com ara que ja no estic tan reprimit de portes enfora però sí al revés, o sigui, abans jo sempre havia de fugir de festes imbècils i acabava mirant call shows a les 5 de la matinada i comprovant l'efecte terapèutic dels videoclips del canal 33 quan esperes que es faci de dia, però després passejava pel campus de l'Autònoma com un autèntic avantguardista alemany, i quan anava a ciutats diverses em perdia i passaven coses, no a Barcelona, a Barcelona només m'hi he perdut un cop i és perquè no buscava res tampoc, només que no sabia on era i de pur avorriment vaig entrar al Decathlon i em vaig comprar una bici - verídic)

però jo segueixo del costat de monsieur hulot

per cert, aquest cop no t'he esborrat ni re, es que el facebook és una pèrdua d'espai i ara que li fan pel·licules i que tothom té internet al telèfon m'agradaria convidar a tots els que tenen facebook a un plat d'algun peix gris molt gran i una mica viscós, així que faci una mica d'angúnia i que porti rodanxes de llimona i el flambegin en directe i la flama no agafi. és a dir, els peixos grisos són una mica com les banderes pels ultres de tipus teatral: volen assaltar un balcó-proclama amb "columna vertebral: SAGETA DE FOC" i clar, l'alcohol no arriba al segon pis, la bandera no es crema, i hòstia tu, i si fotem un incendi en aquest pis, no no, tio, deixem-ho córrer, mira el pont del Calatrava, anem a Sants tio el 34 ens deixa a Maria Cristina i baixem a peu, vale

estaria bé rebre una resposta que estic intentant tornar i em desanimo. he fet una "DECLARACIÓ DEL PAPER EN BLANC" a falta d'un nom millor i aquest comentari és el primer efecte immediat, no com el que fot la ONU

Red Pèrill ha dit...

Gràcies i igualment amic Titi Henry!!!!! Content de que vaig passant de'n tant en tant... encara no pot llegir correctament??

IE: T'entenc, no patiscos!!! No estic molt fi, així que no m'allargo, bon any paius!

de la Virginia Fochs ha dit...

Doncs això que et deia, gràcies pel repic a la porta. Estic aquí en un dels filtres de la meva tarda llegint les teves lletres ;-) Un petonàs, vf.