dilluns, 10 de maig de 2010

Un acordió moll (com les teves calces)

És l'acordió que és moll de pluja,
pluja que t'escric i t'ensabono però que em mulla l'ànima i els ossos,
pluja que fa fugir les terrasses i les trobades fortuïtes.

Pluja plim pluja glaç pluja punxó

Pluja que esquerda el balcó i la il.lusió, si bé evoca
però cal dir que amb mesura, i aleshores ve quan pel carrer no es passeja,
la gent s'esmuny per l'embut de la comoditat i el fer el cor fort, l'estufeta-sabatilles-cafè'n-llet,
i aqui ve quan et busco però el que no faré és trucar a l'interfono o buscar-te a les páginas amarillas.

Això doncs, plasmo per escrit la següent petició:

Pluja plim pluja punxó,
et demano perfavó
que reguis de nit
perquè pugui florir el dia.

Si, ja posats podria haver rimat,
però se us hagués escorregut el rimmel amb total seguretat.

Fi-eltro


divendres, 7 de maig de 2010

ALONE IN THE big CITY

Fer el cor fort i entrar a títol individual a una trobada de melangia sudista,
entre tangos i milongas i algun que altre perfum subtil i embriagador (què sino).

Jaure, buscar el racó (no hi ha racó), bussejar entre discret i prudent
però amb ganes d'Estació d'enllaç...

Enclastar-se entre la barra i els assidus, escoltar i palpar, el lavabo en la otra esquina,
se tuerce el duende, enllaçar mirades furtives, enfilar un camí de tornada a començar i
observació estoica de vianants, curves i més curves i camins i caminants perduts i homes cortina, beure sol en mode barra, xocar amb algú, opinar mútuament sobre la cambrera esport universal, acoplar-se i aspirar a algun garito funk amb espontanis lleugers i fugaços,
remarcar i retratar antros i serpentines de les que trenquen el mite
de Barcelona ponte guapa chupa chupa diu la negra.

Sentir-se més sol en companyia, abtraure's i enfilar l'agulla via Guns 'n Roses,
Boqueria fosca, graffiti un bosc d'ombres, reixes, downtown i Shotgun Blues.
Sentir-se fràgil i fugaç però tot i així


(...hagués molat més trobar-te per enllaçar un núvol darrere l'altre i pastel de miel)

Àudio: Sakapatu

dimarts, 4 de maig de 2010

Poema picaruel: un pastel de miel

Em trobo acompassat per les tecles que em toquen totes les ídem
i visualitzant imbecilísticament els teus perfils grecs, romans, i si cal, mesopotamis.
Es deixar-se endur i acabar aspirat per l'espiral,
sense esperar a que els designis em posin al teu davant per art de Màgic Andreu.
Podria aprendre a dibuixar-te, si cal, i això que mai he tingut paciència ni vista.

Imbecilísticament esbosso un tovalló de vela,
que arrissa les ones i derrapa les crostes dels remolins i

OH LA LA, no és possible, no és possible que la bellesa pugui arribar a ser tan dolorosa
i talli la respiració com una sogra!

On s'és vist escriure't un poema picaruelo a la pell abans de saber d'on surts i cap a on vas,
és a dir, potser el teu camí és anodí, potser 4 fotogrames enllaçats són un globus desinflat,
però yo es que soy asín, y así seguiré, nunca cambiaré (8) etc... i t'agafo de la mà i enllacem un núvol amb el següent i correm seriament el risc d'acabar sent un pastel de miel, així que tal.

FI-mosi