dissabte, 17 de juliol de 2010

La rememorança del perfum en un present mesquí

Un pop en tranvia llença un suspiro per la ventanilla que arriba a l'illa Diagonal
perquè "ha perdut el nord".

L'eixordador sentiment octòpode envaeix furtivament el cos d'una dependenta de la perfumeria Avalorios que està ensopida i falta d'amor.
Floreix com una griselda i dibuixa uns llavis de menta
en un tovalló on prèviament s'havia signat el contracte d'un jugador del filial del Barselona
que ens ha negat els drets d'imatge i cita. Rossell passarell.

A lo que nàvem. La perfumera corre al lavabo i es corre un cop passa la balda.
Si jo fos el Quim Monzó diria algo així com que s'ensuma els dits.
Però això és lo de menos. Plega, i quan arriba a casa troba a faltar el compartir una amanida de cabra feta amb amor i amb espelmes d'essències marines, i recorda l'adolescència època folla on complir un somni era tan fàcil com treure la regadora de l'armari.
Ara, si ho intentes, se't cola un anunci de l'Spotify. FILLS DE PUTA INCLEMENTS

Desempuelva un àlbum de fotos amb vergonya, i ressegueix pa'trás,
i pensa que s'esperava una altra cosa,
i que els perfums són una porta cruel a la rememorança hostil.
Es toca i plora. És japonesa.

Finalment, la perfumeria Avalorios quiebra
perquè sobre les taules hi posaven estovalles de puntes.

7 comentaris:

Flanagan ha dit...

Tota l'estona parlant d'onanisme i la foto ha de ser d'unes estovalles?
Cagum la punta...

Red Pèrill ha dit...

Són molt eròtiques, no trobes?

Flanagan ha dit...

Com a pro del sector tike de dir que la punxa de dalt del sucrer s'enganxa amb la punta de la tetera. Imperdonablemorenauer.

Red Pèrill ha dit...

Ohmygoodness, a más de uno le va a caer el pelo

Henry The VIII ha dit...

Mister Red,

Una dona condemnada a l'autotoqueteo. Quina pena que no li entrés a la perfumeria un xicot a per Brummel ("Vuelve el hombre")i s'apanyessin tots dos.

Saluxacions!

Anònim ha dit...

No voldria repetirme, així que em remeto al comentari que he deixat sota el post de les yayites i els cereals! súmament brutal, com aquest! enyorava aquesta poesia subrealista alhora que inmensament quotidiana i de veritat!!!

gandahara o Laura... ja no ho se...

Red Pèrill ha dit...

Ghandi, quant de temps!!! Crec que aquest text me'l van rebutjar a relats en català perquè tenia faltes d'ortografia (?) Els barbarismes, grans incompresos... crec que he recuperat la inspiració, espero que em torneu a visitar...

Henry, els finals feliços estan overrated ;-) jiji

Una abraçada a tots