dilluns, 30 de maig de 2011

Natura morta

L'abisme i la negació. El mai més. la frontera, la desesperança. El no retorn. El silenci extrem.
La buidor. La paràlisi crònica. La ceguesa, la sordera...
Els absoluts.

Les condemnes.

Una macedònia de gossos petaners de taques semblants i olors fillsdeputa. Mutilacions de la lepra diària.
A l'Hérmes li agradaria ser un coctel molotov en un interstici, no veure's abocat al precipici en cada terme absolut, ni veure's superat per les circumstàncies en cada revolt.

-Hêrmes, desperta!!! - es diu a si mateix.
-Hermés, Ítaca existeix!!!! No perdis mai l'esperança.

Però és acabar la frase i llegir en un diari qualsevulla d'un bar impúdic que en Sergi Pàmies la troba amputable, eixir al carrer a respirar i aixecar-se en plan bombolla i inspirar els camps de blat fins a creure's part d'un estat llunyà ple de tractors i d'Olivies Newton-John i bluesmans i noies de nom de novel.la rosa i viudes de soldats adolescents.........(ὀξύς) ----->>> per tot seguit fumar-se un núvol i adonar-se nítidament de que,
la imaginació, si bé inclina la vida, no la crea.

#epicfail, Hêrmes.

1 comentari:

Ave Fénix ha dit...

medito - medito, el tema del segon exili és molt familiar!
pro afortunadament, abans d ser-hi aquí llegin-te era l´il.lusió en el cap i cor d´alguna persona!
i ni tan sols tenía categoría d´imaginació!
..no li podem trencar el cor !!!!
ment- emoció- acció!
cervell- cor-cos-!!!
una altra Divina Trinitat!també en exili!

una abraçada!