divendres, 15 de juliol de 2011

Putxinel.lis plusquamperfectes

Remullar un dolor abstret, i reviure'l com una planta a càmara ràpida, veure'l erguir-se orgullós i filldeputa:

"Sóc un dolor altiu i massagran.Un dolor comodí, un dolor incòmode. Un dolor de llit de pedra,
de tenda mal plantada, de tronc afilat per un mal llamp del mal rellamp".

Però bé, el dolor es fita de cara i cos sencer. En un duel pupíl.lic, el gos fuig de color de gos com fuig
i fuita la truita voladora que es planta amb un salt mortal damunt la lluna, i obre una porta lluminosa i un estel presumit. UN MODE COM QUALSEVOL ALTRE DE SEDUCCIÓ INTERESTELAR.

Fer com una finta sota unes tovalles i fer unes troballes, trobar-te un rodolí i ballar unes caramelles,
tot boniques elles, trobar-te que d'un rodolí en fem un eixam i una festa improvitzada malgrat certa suspicàcia referent a la normalització lingüística digne del folk de rebedor tan en boga avui en dia.

Folk de toga. Punk de pub. Rock de migdiada.
Referents impurs, la lluita conjunta és perduda.

Misantropia a mitja jornada.

I aquí ve QUAN nostru senyor té un PLAN.

Però els desitjos només es compleixen en silenci,
i la tradició, per la inèrcia de la costum.

Llavors HOM esbossa una litúrgia i en fa "santo y seña", y qual Ivan de la Peña (de la vida),
veu un passadís escatusser on la molsa jau formosa i dolça mentre
assenyales la lluna i TOTHOM mira el dit i aprofites per fer-te fugisser i convertir-te
en un ninja silenciós y un tanto freaky perquè ningú s'adoni de l'apocalipsi dels punts suspensius,
la prova palpable de que la lletra és a la vida el què la rima a un quart de quatre.

EL CATALÀ CORRECTE, VIOLA DE RODA.