dilluns, 16 de maig de 2011

Arlequí, un destí: Ombrívol.

Sóc Arlequí. I sóc la ombra difuminada del gran cavaller que fóra.
Sóc una joia arronsada i poruga, 
arraconada amb les borles del pas del temps.

Una joia capcinada i ressacosa en un sofà pudent de mixo trist i imprudent. 
Olor d'holocaust matutí.

Assenyalat públicament, ara sóc com l'imbècil que mira i remira el dit que assenyala la lluna.
Que acolxa un violí ancestral i el desafina.

Em sento, jo, Arlequí, una difamació del propi lucre, 
una frase estúpida en present i sense futur possible.
Una equivocació tràgica. 

I per això mereixo un destí ombrívol, un nus a la porta de l'estómac.

Com per exemple un far perdut en una illa ronsa i apaivagada. 

Una illa on pasturar fins suar sang. On pasturar fins a ser digne de un mateix.



teixBSO

2 comentaris:

Henry The VIII ha dit...

Ombrívol era el personatge Vautrin del gran escriptor Balzac, que en una de les novel·les es transformava en un fals "padre Carlos Herrera" per a manipular encara més i moure els fils de la delinqüència dintre de l'alta aristocràcia del París noucentista.

Simplement vull dir que les coses ombrívoles si són intenses són una flipada. Com aquesta afoto de la planteta davant de la porteria de futbol.

Crec que no us sorprendré si us dic que no tinc gaire mà per a les plantes com ara l'alfàbrega. Se'm moren? M'abandonen o les abandono?

Difamar el propi lucre... per al profà no deixa de ser una anada de tarro... Per a tots aquells que estimem la poesia, difamar el propi lucre és una way of life que només pocs sibarites poden comprendre.

Saluxacions!

Paraula de comprovació: mjtuave (shawarma a la nocilla en iemení)

Red Pèrill ha dit...

La manera d'enfocar l'ombrivolisme és determinant per enfocar. Sens dubte, amic Henry.

En quant a les plantes, necessites una xurri.

Difamar el propi lucre, m'agrada que ho hagis entés, és un concepte voltereta...

Ets un "fan" irreductible