dimarts, 26 d’abril de 2011

Are we human or are we dancer?

Córrer pel carrer, afectat d'un rar síndrome, i amb banda sonora de fons, tipus peli tipus 2007.

Convertir-se en víctima d'una escopinada de plutoni, i ser aïllat, veure com els éssers estimats et ploren mentre s'allunyen amb una espècie de fàstic involuntari. Les mans escorrent-se per un vidre enditat, els metges tocant-te amb llances de coto-fluix, des d'una distància prudencial. Tenir certa halitosi.

Que et tanquin en quarantena amb una bossa de Sugus, i un parell de revistes de cotxes. Que l'huracà mediàtic et relegui a una post-data. Que deixin de visitar-te a compta-gotes. Envellir 10 anys en 3 setmanes.

Plorar i penjar-ho al youtube amb una banda sonora tipus The Killers,
que evocaria un tipus afectat d'un rar síndrome que córre fins inflar-se en globus i
acaba donant nom a una cançó que inspira a una parella que s'encinta a gust i té un fill que no sap que el plutoni és fluorescent, i la pluja, àcid-jazz.

FEE


3 comentaris:

Quico13 ha dit...

I a l'últim sospir abans de morir confessar als metges que Plutoni era el nom del teu gos...

Henry The VIII ha dit...

Mister Red, quina catedral és aquesta?

Espero que aquests éssers estimats tan vomitius se sentin culpables d'acomiadar-se amb fàstic involuntari del pobre difunt que no té cap culpa de res.

I disculpi el to però és que és indignant.

Saluxacions i Sugus amb sabor a plutoni!

P.S. hayohe (paraula de comprovació)

Red Pèrill ha dit...

Això és Montserrat!