Spaghetti western

Hola, doncs hi havia un dia un noi que es deia Erikaeleniak etc etc,
i tenia un problema gros doncs tenia facebook
però no li agradava utilitzar-ho com a red social
perquè cadascú l'utilitza com li surt de les pilotes, feixistes de merda.

Conseqüenment, tenia un perfil privat fins que els fills de puta ho van prohibir i l'agregava gent que ni fu ni fa i no volia que furguessin el nas. Prohibit prohibir (va pensar) ,
i va optar pel famós recurs de posar-se un nom fals però no del tot
perquè d'alguns si i d'altres no i bla bla bla...

Vamos!!!!aellopues, va decidir anomenar-se Erikaeleniak Spaghetti Western.


Tot seguit va rebre el típic advertiment moralista de gran corporació
que van del pal soy tu amigo fins que vénen mal dades,
que és quan els amigos de veritat deixen el 70% del facebook en tanga.
Ojú l' datow, que us en subscric la part més hilarant i és totalment certa,
si voleu feu-ne la prova, fills de gata maula:

· Noms obscens, ofensius i semblants no estan permesos i no seran aprovats.
· dIF1Cil &E lLe6iR? La inclusió de caràcters especials i de gramàtica no estandaritzada no està permesa i no serà aprovada.
· No intentis combinar frases en una sola paraula. Joana Miraelmeusupernickguay Ferrer no s'aprovarà.
· Comprovem tots els canvis de nom, aixó pot trigar 24 hores aproximadament.

---

Lo de Joana mira el meu nicksuperguay és veri very good patates amb suc, xavals.
Però això només va ser l'inici d'una gran amistat.

Va apretar lo de SI, HO HE ENTÉS. DES DE LA MAJORIA D'EDAT FIRMO QUE ACCEPTO LES NEFASTES CONSEQÜENCIES DE TAN TRASCENDENTAL ACTE QUE EM POT PROVOCAR EPILÈPSIA TRANSITÒRIA, i que ni 24 hores ni que perro muerto:
El nom va ser rebutjat automàticament.

-Molt bé d'acord- va pensar n'Erikaeleniak etc etc que es volia dir Erikaeleniak Spaghetti Western.

I va decidir provar amb Erikaeleniak Sembei Norimaki.


Aquest cop si que va funcionar. Així doncs, després d'alguns desajustos menstruals,
la vida va proseguir amb aparent normalitat fins que la seva xurri, en veure el percal,
va pujar a les parres de la Sagrada Família, i li va dir lo següent:

-Així que Sembei Norimaki, no ???!!! En Sembei era un calent que es passava el dia espiant les calces de qualsevulla!!! - (bulla del mil) - És aquest el teu MIRALL????

-No t'equivoquis, preciosa del meu cor - va dir n'Erikaeleniak indignat -
En Sembei Norimaki SEMPRE va estar enamorat de la senyoreta YAMABUKI.

Llavorens van tenir un fill i li van posar Home de Caramel n. 8.

Espiral

Els extrems es toquen i la felicitat més absoluta crida el plor i la melancolia més profunda...
Llavors el Ying i el Yang follen i néix la vida com a tal i bla bla bla en una espiral sense fi...

FA

Diem NO a la pedagogia barata

-012, digui'm?

-Hola, si, a vere, o sigui, aviam parlem-ne... La Beth aquesta o sigui...
desconec els llaços familiars i habilitats SOCIALS I ALPINISTES d'aquesta noia,
però si no deixeu de treure-la en antena per explicar-me com esquivar mosquits en zel o embussos de la M-30, o per veure com esquia de gratis i presenta tota classe de formats horteres per distreure el populatx de les seves missions revolucionàries, em faré un tall transversal a la tita.

Però ara que parlem de tites, abans faré una última intentona:

Neo-geo's

Es veu que resulta que doncs que un bon dia en Virolai caminava amb fressa (?¿!) pel marbre encerat de les Rambles, enllumenades de Barbies fluorescents per lo de Nadal i tal...
Mentre vagarejava i mirava enlloc i pensava absent i suava absenta i llavorens, doncs va i l'IMBÈCIL es troba una radiografia sota una rajola que sobresurtia un xic de 3 pics i repicó.
Ah jaja ara us pensareu que abandona la radiografia i aixeca la rajola i Alicia en el pais de las marvelous i tal, però no. En Virolai s'enfunda la radiografia per dins dels pantalons rollo arraulida sobre el pit, i va fent xenc xenc sobre la pell freda i somorta de les abdominals una nit d'estiu (però que no has dit que era Nadal, imbècil?) Oh, exigències del guió, que la verdad no te estropee una buena historia, etc...

Al loro, que el Virolai lubrica la barana, s'enfila a l'entresuelo, i posa la clau, lo típic, entra a la república independiente de su casa, deixa curosament la radiografia sota un enzim de nous i ammetlles, i es fot una gayola.

Ja alliberat de la tensió, va'l col.lega i penja la radiografia (bucal, para más señas) a la finestra perquè li mola dadá i André Bretón i coses.


Cuan enorme és la seva sorpresa sorpresa que l'endemà, un matí emboirat de Ponenttttttt,
el tio va es lleva acollonit per una sèrie d'alaridus alarmistes i pregunta tot crujit:

-S'ha incendiat la cuina o algo?
-En cristiano, por favor etc...

I llavorens els Geo's el van emmanillar i el van torturar a l'ajillo perquè l'ordenança cívica és molt explícita amb l'exposició pública dels furts, i a més a más la Mari Trini en qüestió es veu que se l'havia fet en alta definició i amb paper de soja, i l'alarma social etc etc etc...

El silenci com a arma de destrucció massiva

Retro, vintage, la Barcelona canalla, antes con Franco no pasaba, els joves d'avui'n dia estan alienats i blog blog blog...

Si una cosa ha canviat aquests últims 10-15 anys
[almenys en els espais urbans i més o menys civilitzats (?)],
es que la gent no es fot tan al balcó a veeeeeeer pasar el tiempo,
o bé no treuen les cadires al carrer.
Podriem dil.lucidar i ramificar ad infinitum aquesta pèrfida i tendenciosa reflexió iiiii...

-AL GRANO!
-Ok, zorry.

Doncs resulta kabans quan jooooo eraaaaaa petitet,
i via 'l típic sinyó que tenia una botiga petita de chuches,

i per dona una mestressa de casa rodona com un tonel de ron Artest. Els 2 ja stan jubilats, i tenen com a espai vital d'esbarjo un balcó llargarut i lleugerament descuidat, que abasta la mida total del menjador.

Formen el cuadro habitual de televisió a mansalva, empobriment de la líbido, i enfortiment fins a nivells culturistes d'una rutina exasperant. Quan el menjador se'ls posa a la nuez,
surten al balcó a mirar passar el gentum, etc, però rollo per separat, posem per cas uns 4 metres.

Rictus entre amargat i avorridot, ven pasar el tieeeempo, però és que ara mirar segons quins carrers ja veus tu, i a més ha canviat tant el barri, que no tenen ni puta idea de qui són la meitat de penya.

No hi ha puta escapatòria nens. ALCOHOL I CULEBRONES.

I és clar que abans la gent no0s divorciava i patim patam patum,
però a mi això i el Peter Pan em foten cague.

Tell Laura I love her

- Perdoni: un ram de flors, i fota-hi un parell de lliris que jo hi posaré el poema - pensa en
Tommy mentre està a punt de morir a 300 km. per hour. No somos nada

Però resulta que llavorens surt un mico borratxo de sota una palmera, i cigarro en mano canta:

Only you, only you, etc... i una mona amb mono de monito li pilla la verg........ ai no, ara me n'anava per les rames.
Monita tota mona amb les pestanyes pintades dolça i sinuosament li canta al moniato mentre passejen tènuement (?) per un canal venecià, però llavorens un carabinieri francotirador,
en nom de la decència, els dispara un dard somnífer, i s'adormen mentre mussiten:

Do-do-di-do, didl' didl', dub dub bee do.

No somos no-do

Mentrestant i de manera tangencial, un decrèpit monsenyor amb barret i que parla ràpid i inintel.ligiblement, s'asseu a la barra i tot esperant el carajillo, canta only you amb un fil de veu mentre pensa que potser ELLA encara tornarà... Que pot ser que ELLA acabi etc...

I amb aquesta moralina d'auto engany-a bobos xucla el carajillo,
mentre AQUEST s'arremolina tot pensant que
perdoni un ram de flors i un parell de lliris, que jo hi poso el poema
tot pensant en una tal Marie Brizard que resulta que
en aquel.l precioso instante s'està beneficiant un regidor de tez porquina i que huele a pez gordo, que es creu un gran amant mentre ella fuma i dissimula i no sap perquè ha acabat sota semejante tonel.

FA DO
sol re la mi si

Portada del llibre
"Corre, conejo"

La paràbola del mitjó de Notre-Dame

Entra al banc un client amb gepa i un piano de cua, però DISSIMULA.

Demana la clau de la seva caixa de seguretat.

S'hi planta davant, mira a esquerra i dreta furtivament,

i tot seguit hi entafora un mitjó ple de bitllets, diu Deu vós guard, i es pira.

FA

El recurs fàli... digoooo, fàcil de la desqüalificació gratuïta

"Hola, bé, tinc/tènia un nus a la gola, però he/vaig trucar un mariner a domicili i me'l va desfer"

A veure qui és el primer que ho troba una ocurrència de connotacions sodomites,
i llavorens resulta que som els ALTRES els que quan veiem una samarreta a ratlles
pensem en acordeons i sardines en escabetxe amb espelmetes i vinet amb regust a xispa.

AH!! És evident que als demés (és a dir, als purs de ment) ens evoca ipso-facto la cocaïna bielorrusa post-marxista, que et provoca un estat com catalèptic, una violència incendiaria però quieta, molt típica d'aquelles contrades d'alcohòlics militaritzats e irreductibles.

Una actitud simbolitzada esportivament pels assassins silenciosos de canella fina que poblaven els parquets baloncestístics europeus a mitjans dels 80 i que van impedir que un mestre (sodomita) com Aíto García Reneses guanyés la Copa d'Europa de l'balón l'cesta.

És de sobras conocido que després l'injust destí va concedir aquesta honorable distinció immortal al menys cronopi dels balcànics anteriorment citats, Svetislav Pesic, gran comensal, per altra banda ampla.
Homofòbia celestial?

Deixant de banda aquesta aberració geogràfica per bé que simbòlicament fàlica i factible, tan parlar del Besós tan de Besós, i resulta que aqui tenim rius Anoyes i pantans de Tous per on floten de rositas peixos hermafrodites i Ten Shin Hans perfumats d'escames.
Besós robados cuando me llora el alma, etc...

Senyor Robotnik: està tornant a provocar en mi una regressió cap a l'absurdittá més orgànica (per bé que en el fons és cíclica)

Jo a vegades també crec que l'arquitectura moderna no es ni más ni menos
que una externalització encertada i metòdica com un bisturí hepatític de la nostra apocalipsi diaria, farcida d'hermetismes varis tals com:

-El marbre.
-Les alergies.
-L'esclerosi múltiple.
-L'envasament al 8.
-El carpaccio.
-Els Sigur Rós.
-Les tele promocions.

Típic pop transexual-gogó del riu Anoya

Ara bé, si posem per cas avui en dia volgués ser ideològicament coherent,
hauria de sortir al carrer amb un pot de Mayonesa Kraft i untar-ne la cara d'alguna mare de l'Opus...

Qui no hi trobi connotacions sexuals i més concretament MILF, que tiri el primer còdol.

Introducció i nus de la trinitat

Introducció, nus de la santíssima trini-tat i desenllaç fugisser i subreptici...

(es que vinc de rotar un rato sobre el meu propi eix)


***

Doncs resulta que TOC TOC.

Tal, el pavo obre la porta, i és el carter, evidenment, doncs ha trucat DUES vegades.

El sussoditx és igual kell, però amb ulleres i els morros pintats de color griselda...
Curiosament té pinta de pizzero, però no en tenim comprovació oficial...
Tenemos DOS líneas de investigación i blep blep blep...

TIC TAC TIC TAC....

.................

-Hola, si, porto un certificat, etc...

-Sta mol bé, sta mol bé, sta mol bé....... (sigh) I aquest TICK TACK? Sembla un paquet bomba...

-Ah, si, si, és que ho és....

-Ah guai........... doncs potser que ens donguem una mica de pressa,
si no encara ENS HI ENGANXAREM ELS DITS...

-Si si... Firmi aqui, i aqui, i aqui, i aqui, etzètera

Ara és ELL qui porta ulleres,
mentres que el carter porta unes impressionants SNORKELS
i un medallón de la Verge de Guadalupe....

TIC TAC TIC TAC

De mentres, es veu que Mr. T o similar s'està fotent la SEVA nòvia al menjador...

Mentre el carter busseja, ELL firma amb parsimònia...

TICK TACK i kiri kiri kiri...

Dedicat an Mein i a la Pepa.

La paràbola de la banyera i el cafè'n-llet

Tu t'escalfes la banyera, tal, vapor, un disco tranquis, primer crema un pèl,
llavorens t'hi fots sense pressa però sense pause i se't fot la pell de gallina i flipes un rato,
però-a-llasorens l'aigua s'estova i s'ensorra a miques i s'acaba refredant.
Però no es gela, no... es queda tèbia. El regust de boca més amarg,
un pòs(t)it de dubte i desesperança, una caiguda melangiosa pels averns d'on bla bla bla...

Però com que sóc lliure, giro la truita.

És tic, és tas, es tazo

L'home de Murakami escrivia sobre un nen gran que sentia la pinça del tocadiscos esclafar qualsevol reducte de rebelia (aliè). Em va deixar sense alè...
Bueno, no tant, però era casi una rima, una prima rima que es revolca com una amant perillosa i bohèmia de cristal de Bohèmia:
coixa, però no sorda, apart de tàctil, elàstica i freda per fora i estufa per dins...
Untada d'oli relliscós bàsicament (?).

El sarrell mai es despentina, però collons, que és el Japó nano, són somorts fins i tot violant, només esquien sobre la via làctea quan foten l'imbècil o videojocs, llavorens són els jefes...
De mentres, en un punt inconcret de la costum, aquesta retorna, com és ÍDEM...
I em ressonen paraules brossa en plena cabesita (soul, soul, soul)

Quan la xatarra espacial es converteix en satèl.lit, no hi ha tu tía com no envïis un missíl tierra aire, com bé saben els nord-americans, els russos, i els aborígens australians...


Per altra banda, ÉS TIC segur que els japos escolten Sigur Rós arrapats entre llits glaçats d'hotels ídem, i algun dia envaïran Finlàndia, i tindran un munt de saunes des d'on enviar conciutadans muntanya avall en boles, merdes d'aquestes que els hi molen...
Jo diria que tenen moltes coses però no tenen autèntic soul, és a dir,
no els vec resseguint les cuixes de la Tina Turner a ritme de "Living for the city",
cosa que un coreà podria arribar a entendre abans d'assassinar-la per alguna extranya combinació algorítimica....

Vai a per cavall, ara torno...


Què nava a dir, ja sóc aqui, però la Via Làctea segueix al fons a la dreta,
com un servei públic qualsevulla...
Bulla? M'apunto...

Tu miembro es un membrete intransferible

A vosaltres us firmàven a l'agenda al cole?
Diguem-ho tot: cada gargot era un mimbre intransferible, un mirall...
Hi havia qui sempre escrivia una frase que mai no era seva,
cita de llibre d'autoayuda Paulo Coelho o proclames independentistes...

A 8è d'.E.G.B tots erem almogàvers

"Si lloras por tal, las lágrimas no te dejarán ver las estrellas"

Com diría Fernando Fernan Gómez, A LA MIERDA

Jo volia sobretot que em firmés algun colega de fora el cole, era com caché, però mai ho va fer...

Sobreviviem de merdes així...

Ara tot és super diferent, però siusplau, un blog es nodreix dels TEUS comentaris...

Sigueu solidaris amb els blogs andegrewnd,
milions de blogs es corren cada nit en solitari

Bernarda Alba

- Ei, parres! Que bé que vius... 

- Què vols, que et digui...

Sempre he volgut ser pintor o jardiner,
resseguir el guix del passadís i plantar-hi un jardí,
i al fons del túnel llumeeeeeeetes i una vida promeeeeesa, una habitació tacada de sooooul...
Però me n'adono que m'estic assecant, fa temps hagués començat a delirar
i ara ja començo a pensar: de què polles parles, colega?

- Si, jo també ho pen........

- ...... I naturalment la paret seguirà blanca, i jo eixut, somort,
convertint-me a poc a poc en una espècie de gàrgola...
Mentre flueix la lírica, jo em vec darrere un vidre maqueao canelón,
amb uns guants tacats de Fairy, etc... almenys ELLES són indestructibles...

- Tens foc?

Encuentros en la 3a fase (del silencio y la imaginación)

-Sabes donde encontrar speed?

-Hago una llamadita para ver si tal y vuelvo, cariño...

Redondéla punk, no era bonita en si, pero despertaba una mezcla de ternura y morbo carnoso.
Apenas la conocía y me "abría" su corazón en una bonita posdata, no por casual menos tal...

Cariñosa y de deje andaluz todo carácter, volvió más tarde de lo previsto,
siempre liándose a charlar y a discutir con pasión con cualquiera sobre cualquier cosa.
Y siempre que iba ciega gritaba, y cuanto más le decía que bajara la voz, más subía el volumen.

Miedoso de los vecinos, la arrinconé en un portal, y le puse la mano suavemente entre las piernas,
a la vez que le tapaba la boca con delicadeza.

Luego acaricié suavemente su tal durante unos instantes de fugacidad infinita
por encima de las mallas. (Solo las punkis saben llevar mallas)


Cesó el torbellino, y cerró los ojos para zambullirse en otro...
De piel caliente y esponjosa como todas las redóndeles que se hacen amar,
se corrió con un suave gemido, "no hase falta disir nada más" y me dió un adiós sincero,
canción de un dia lluvioso de verano, canción de cuna...

"Estuvieron media hora sin disfraz, y aquella noche, en lugar de dormir, fumaron a granel,
mirando cada uno SU cielo, y pensando, a ratos en una canción lluviosa de verano,
a ratos en otra cosa..."

La pluma vence a la espada (o algo axins)

Cambrera ultra mega potens

- Hola, porteu els dallonsis del xupito gratis?

Nosantrus

- Per supuestímo (preciosa)

Cambrera ultra mega potens però a més a més guapa de ser maca i no pornstar -

És que paguen a mig euru el cartró!
Ah, i també tenim un bluetooth conectat a un proyéctor rayo láser per enviar fotos xulis.

Envieu algo.

Nosantrus

- Per supuestímo (preciosa)

Girem lleugerament la closca en direcció al prójecter. Jetos, ego-fotos, culs, LO TÍPIC...

Nosantrus

- Ok, it's interesting, beibah...

Tot seguit, per a hilaritat dels presents,
vam enviar lo següent al super-prójecter de fotos de noche gente guapa (?¿) :

Naturalment,
a mig presenciar la última estavem enfilant la porta de sortida amb pseudo-xuleria.

L'equilibrisme de l'amor sobtat

Patada al cap del cul, al cul del carrer, el carrer de bòlit, el carrer de cap a la vida,
deixant-se xuclar per una claveguera sorda, res d'alfombres.

És la història de cada dia:

un carrer contorsionant, un carrer ensumant aromes,
un carrer que suspira per un glop de vida,
un cantautor coix que regala flores de papel en un dedal en un mantel
a una xurri que delira en bicicleta. (multa del copón)

Un carrer moix de pluja clement de primavera, un carrer desfet de xafogor.

Un cantautor borni amb mal d'esquena. Una nena tripi que s'autoregateja.

Un cor de gats que molen mentre miolen.

Una escapada abrupta en busca de la guspira de l'amor sobtat, fórmula mai trobada...
Ja em diràs... només ens faltaria un robot-amor per acabar d'afligir-nos dia si, dia també.

La nena s'auto-regateja i un trobador s'escapa en busca de l'amor abrupte,
la fórmula impossible de la guspira inimitable.

S'escapa tot resseguint un llavi-sanefa tort d'incandescència i hilaritat,
un llavi mossegat de refilón, una carícia lleugera, tacada de glop de suro,

de foscor a la resquemor,
la dança de la lluvia en plan afro-beat,
ja em diràs qui ho hagués dit
(no fa pas gaire...)

No el tiris, (pato) dóna'l

- Posem per cas, o sigui, aviam...
En una època on els polítics es posen paternals d'una manera post-progre dissecada bastant imbècil, ens queda un últim reducte de llibertat, una última guspira d'elixir vital:

Les palles.

Ningú, ni tan sols una nòvia gelosa, es podria posar farruca amb el tema. Podria discutir-ne la forma (que si penses en tal, que si Megaporn etc...), però no podria prohibir-nos-les-hi-en!

Per aquesta mateixa regla de 3, ara més que mai, les manoles adquireixen un sabor gloriós, lleugerament èpic, com de barnís aromàtic d'un dia a dia cansadot, núvols tèrbols, etc...
avui ha plogut un huevo per ser juliol. Ha fotut un parell de trons que casi se'm desternillen les ulleres, cul.lèga...

-Ya ves... però jo crec, sincerament, que pallejar-te de'n tant en tant, vale...

Però cada dia un parell o 3 de cops, ÉS UNA MICA EGOÏSTA...

Answer me, Sharon

En algun lloc de l'epidermis, un dissabte a la nit, in the discotheque:


- Ei, què tal?

- Bé.

- I què, TOT BÉ?

- Bueno, vaig un pèl coix, i noto certes inclinacions homosexuals els dimarts al capvespre
quan despunta el nenúfar silvestre.
A part d'això............ AH SI, bueno... l'altre dia me mare es va suïcidar...

- Dios, la meva també, VAYA CASUALITAT.

.

Haiku de la dial.lèctica sexual

-Neng!!!

-What's up?

-Ahir vaig conèixer a la tia de la meva vida...

-Però te la vas follar o no?

.

Manifest de la follia

-Ei tio.

-Què...

-Passa'm un calo.

-Que has deixat de fumar inútil!

- Ffff... Doncs faré calos mentals si no et molesta...

- ...

-Tjó! Tjó!!

-Què fas?

-Mai he sapigut aguantar el piti a lo paleta...

-Però si no estàs fumant gilipolles!

-Jo és que em poso molt en el paper, sóc un tio empàtic i eskizo.

-Un tio guai, vaja...

-Ffff, quan portava camisa i bermudes causava sensació. Quètnava dir...
Recordes la Breda?

-Com oblidar-la...

-Què vols dir imbècil?

-Res, res, continua...

-Era maca eh? Llàstima del nom de iaia...

-Es podria haver dit Enclusa... o Falopi.

-O Herminia, és cert... Doncs quètnavadir. A vegades tinc una PARANOIA ida.

La onda és: posem que fa 4 mesos que no la vec, des que em vai tirar a se cosina, SAS?

Però en canvi, vec casi cada dia a sun germà, que el conec de fotos. Però ell non sap qui sóc eh...
Ara bé, sempre he pensat que a vegades hi ha coses que traspassen l'evidència,
els murs cognitius... Com si sun germà m'hagués de mirar malament, SAS?

El vec, guitarra en ristre passejant pels puestos amb la mirada en plan automàtic, i l'escruto fixament a veure si passa algo. Però em retorna una mirada neutre, no arriba ni a perrito scotex...
es com metonímic o axins, no?

-Però si no saps què vol dir metonímic, inútil!

-Ja, bueno, però saps què vull dir? -"calo"- Cof, cof...

-No massa, no...

-No sé, en realitat potser és la plasmació d'un missatge diví de serenitat.
Per mi és com una crossa.

-La crossa la necessitaràs quan et foti un punterazo a l'espinilla, imbècil!

-Tio, mai m'entens... -snif-

-Algun dia t'adonaràs que sóc el teu millor amic....

- ¬¬

***