dimarts, 17 de novembre de 2009

La paràbola del mitjó de Notre-Dame

Entra al banc un client amb gepa i un piano de cua, però DISSIMULA.

Demana la clau de la seva caixa de seguretat.

S'hi planta davant, mira a esquerra i dreta furtivament,
i tot seguit hi entafora un mitjó ple de bitllets, diu Deu vós guard, i es pira.

FA



5 comentaris:

Dani Clemente ha dit...

¿parábola?

Red Pèrill ha dit...

Alguna objeción, Clementain?

Red Pèrill ha dit...

(Del lat. parabŏla, y este del gr. παραβολή).

1. f. Narración de un suceso fingido, de que se deduce, por comparación o semejanza, una verdad importante o una enseñanza moral.

Mr Towers ha dit...

així com els designis del senyor son inescrutables, els de l'Oferta i la Demanda són inequívocs, més encara -et diré en un alarde de generositat bloggil-: són inapelables.

guardat aquest adagi tan generosament regalat en un mitjo (cuida't aixó sí que no sigui una ridícula mitjeta d'aquelles executive-style) i diposita'l amb amorosida tendresa al costat de la impresora, per on en uns instants acabarà sortint la impressió de la afoto que xapa el parabolic post d'avui.

Mou la foto pels ambients adecuats i espera amb parsimonia, com a la par que veus passar les barbes del veí per davant la porta, la foto en qüestió acaba presidint a canvi d'una indecent suma, el frontispici d'algún consell d'administració d'un Banc de Privança amb seu a les Illes Caimán.

ADHOMINEN IN DUBIS PRO ELECTO

ie wataridori ha dit...

Haig de dir que aquests 20 euros els tenen el Drs Cosidó i Devant, gràcies als quals m'han aprovat el seu examen parcial. Per dissimular em vaig posar ulleres de sol, em vaig repentinar i em vaig ficar un trajo de Presario italià fora de la discoteca, i a la tornada diversos joves i persones de 40 anys em van fotografiar i van escriure un article de La Vanguardia sobre com n'està de malament Barcelona, i jo, per dins, sense ser italià. Ah, i em vaig comprar un pernil i el vaig passejar per la Rambla.