dimecres, 15 de juliol de 2009

L'equilibrisme de l'amor sobtat

Patada al cap del cul, al cul del carrer, el carrer de bòlit, el carrer de cap a la vida,
deixant-se xuclar per una claveguera sorda, res d'alfombres.

És la història de cada dia:

un carrer contorsionant, un carrer ensumant aromes,
un carrer que suspira per un glop de vida,
un cantautor coix que regala flores de papel en un dedal en un mantel
a una xurri que delira en bicicleta. (multa del copón)

Un carrer moix de pluja clement de primavera, un carrer desfet de xafogor.

Un cantautor borni amb mal d'esquena. Una nena tripi que s'autoregateja.

Un cor de gats que molen mentre miolen.

Una escapada abrupta en busca de la guspira de l'amor sobtat, fórmula mai trobada...
Ja em diràs... només ens faltaria un robot-amor per acabar d'afligir-nos dia si, dia també.

La nena s'auto-regateja i un trobador s'escapa en busca de l'amor abrupte,
la fórmula impossible de la guspira inimitable.

S'escapa tot resseguint un llavi-sanefa tort d'incandescència i hilaritat,
un llavi mossegat de refilón, una carícia lleugera, tacada de glop de suro,

de foscor a la resquemor,
la dança de la lluvia en plan afro-beat,
ja em diràs qui ho hagués dit
(no fa pas gaire...)


2 comentaris:

Modgi ha dit...

Estàs a punt de cometre un crim passional, com el de capuccino, el brau dels sanfermins, que va matar per un assumpte "de cuernos"

Henry The VIII ha dit...

Especialment tendra la figura del pobre cantautor amb mal d'esquena.

Salutacions!