dilluns, 30 de juliol de 2012

Planeta alfombra

Un dolor es va instal.lar en el crepuscle, en el color mandrosament trist d'una tarda de diumenge.
I així, com si cada dia fos mitja tarda, com si cada dia fos un diumenge mal entès, un petit poble (o un petit poblat, o un petit caparró) es va anar ennuvolant fins encongir-se i fer-se pràcticament invisible.

I així, invisible i capcot, aquest petit caparró (o tot un poblet de caparrons en massa) acudien al centre de la plaça com per fer-se companyia i debatir entre ells (o internament) quina era la millor manera de fer passar una eterna tardor: bé una cançó, bé una catarsi, bé un concurs de caps de síndria.

L'hivern s'alçava enorme i ferotge, i posem que ara ja tenim clar que és un petit caparró el que es va quedar sense punts de referència. Tots els paisatges li eren canviants i estaven impregnats d'un tel de desesperança insana. i va haver d'amigar-se i arraconar-se a parets desconegudes,
havent de plorar en un sòrdid balcó on buscava unes plantes que es mostraven escandalosament absents i on la vista era un enorme mur de totxana i el sol una postura impossible.

Jo només volia dir-vos que si algun cop, en el móns dels adormits o similar, veieu aquest petit caparró capcot però de guapura innata i mirada pura, regaleu-li primer una cançoneta. I si no sabeu cantar, està permés xiular, però sobretot queda prohibit imitar i versionar, a menys que es tracti d'un playback molt currat amb coreografia pròpia.

I després li podríeu regalar una cosa que en realitat en sembli una altra però més currada que un huevo Kinder, tipus: una caixa dins d'una caixa dins d'una caixa amb una postal amb poders tipus canvi de lloc instantani. Regaleu-li, per favor, i que d'entre tots els móns possibles pugui trobar un racó mandrós ple d'alfombres i molsa i mils de finestres amb paisatges personalitzables.

Un lloc a on escapar-se a llegir un de cada 3 diumenges a mitja tarda, si és que el crepuscle melangia.