dimecres, 25 de juliol del 2012

El petit conte del gos que miola

Diu el cronista que:

Un gos s'ha fet amic d'una llança i ha mort enverinat. Fins on pot créixer l'amor entre un gos i una llança dolça i fins a cert punt pícara i riallera? Una llança que l'abraça mentre cruix i el gos miola!

-Gats... a mi! Escurçons! Naturòpates! Eclèctics! A mi! - miola el cà.
-Sireneeeeeeees.... - se sent mentre es desinfla... -No és pas la meva hora!!! - proclama...

Un gos encegat pel sol. Un gos ennuegat per un plàtan alfombra.
Un gos amic d'una cançó de bressol en un idioma maleït. Un gos perplex, un gos patà. Tracatrà!

Diu el cronista que veu defallir el gos mentre llepa la llança que l'atravessa com si fos un dofí sedós, unes postres exòtiques... Diu el cronista que veu miolar el gos mentre creu que borda, que veu bordar el gos mentre creu que recita, que sent cantar el gos mentre creu que calcula,
que sap que creu que calcula mentre mantra (pirueta!)

Pobre gos, que miola!
Pobre gos, atravessat per una llança farcida de tatuatges deliciosos en esperanto,
que dibuixen frases tals com: "Segueix-me a la fi del món! T'espera la mort més dolça!", 
"Narinant, narinant, narinant" o bé "La gossera més trallera és a l'Albufera", coses aixins.

Pobre gos, que delira perquè està emboirat d'endorfines, i no sap que allò que sembla una cançó de bressol en esperanto és un rèquiem caní en tots els dialectes possibles. Un rèquiem que l'entendria fins i tot un gos que miola mentre creu que borda i viceversa.

Miauwwww!! (fa abans de creck)