dissabte, 7 de juliol del 2012

El increíble hombre orquestra de Guadalupe

Obro els ulls i emergeixo de l'hivern austral
com un submarinista amb peus d'ànec en forma d'ancles.

Mentre enfoco, m'enfila una melodia alfombra, 
un ritme juganer i entremaliat però com de miniatura.
(Petita, cap perfectament a les teves mans, i als teus ulls mandrosos)

Ens enfila com si sortís d'una peixera amagada rere un mur 
amagat rere una convenció universal.
Amagada un pas més enllà de la creença...

La música atravessa dolçament el nostre univers i crea un fil invisible i fràgil,
un fil que beu dels somnis que l'enverinen,
i de la confrontació constant dels anhels amb la vida i dels murs amb les ales.

Per això quan s'acaba la cançó, el silenci ens mostra despullats i tremolosos davant la vida plena.

"No hay banda, no hay... orquestra"

-Perdoni - li dic a la llibretera. - No tindrà pas el "Manual del increíble hombre orquestra de Guadalupe"?




*


2 comentaris:

Dani Clemente ha dit...

Que es aixo? Un atisbe de versos mes primets i lleugers i fins i tot REFLEXIO inclosa. omg et fas gran.

PD: Pero bè, eh?
PD2: no en serio està bè.

Red Pèrill ha dit...

Abans no reflexionava?