Recordo un coixí forrat, de modista, una cançó polonesa d'adopció... el teu cap allunat al seu costat, amb la mirada perduda. I vaig fugir-ne lentament i amb discreció, tot plegat feia massa olor a resclòs i a naftalina. Aquests tipus d'olors em mullen l'ànima i no estava en condicions.
Vaig enfilar l'escala, i vaig sortir al carrer. Vaig acabar dins d'un quiosc, remirant entre llibres usats. Vaig resseguir un conte de Salvador Espriu sense cap ni peus, però que em va fer recordar una vella cançó que tot i ser polonesa semblava qualsevol cosa menys una polka...
Una cançó de vellut, una cancó que crec recordar vaig sentir per primer cop mentre amb la
faldilla a mitja esquena entrava dins teu amb parsimonia i aire de migdia, ens haviem deixat la tele oberta. Ja començava a enrarir-se l'ambient, però jo no me n'adonava, i un esquadró de coloms cantava com una coral instrascendent mentre m'enlluernava un sol a mitja llanguimenta.
No sé exactament què estava buscant. Em sentia desencisat, necessitat d'opi o de prostíbul, d'Ankara o d'autovia en direcció contraria. Vaig enfilar-me a la moto i vaig conduïr sense rumb per sentir el vent a la cara. Em vaig deixar caure per algun jardí prohibit, vaig resseguir des del mirador sense esma, i finalment em vaig deixar caure, sense fons. La costum era com una llosa, i em va enviar al fons del clot sense vacil.lació. Mentre m'alentia, recordava una vella cançó polonesa, amb pinta de qualsevol cosa menys de polka...
2 comentaris:
ets un geni.
Vull ser el teu manager.
Ho dius en sèrio o te'n fots?
Publica un comentari a l'entrada