Una sanefa coixa

No és fàcil acomodar-se, evocar, o masturbar-se... en llençols aspres. No els sento aliens, els sento aspres. SÓN aspres. Acomodatícia? Potser. Però els llençols aspres són un garfi que mutila la poesia. Recordo pots de mel, però pesen més les hores mortes més aviat gandules i pansides.

Obria una llibreta, dibuixava quatre gargots, escrivia sense trobar-me, i remirava el telèfon un cop i un altre, i et llegia a posteriori, per saborejar-te. Sempre a posteriori.

Hagués volgut obrir un sobre, i resseguir una pluma desafinada i escorreguda,

en una adreça impossible.

Hagués volgut llegir-te amb la boca oberta fins a poder sentir una cançó silenciosa,

delirar i poder sentir-te arrebossant-me fins a morir de gust.

Però les ciutats eren, massa sovint, revolts sense sentit.

No és fàcil trobar-ne una on aterrisar i sentir-la com a alfombra.

I a cada llosa, un sospir de recança, una sanefa coixa.

I és llavors quan l'enyorança despullava la solitud,

i la feia sentir vergonyosa i d'alguna manera irresponsable, i victimista.

I llavors flories i jo dissimulava...

Picture by: http://ellaberintdejanko.blogspot.com

Una simple giragonsa un pèl àcida

Evidències ocultes: les mans són fredes, no menys que els teus pits. Palpen tremoloses, menys mal que el teu coll calent és un refugi de muntanya. No obris mai els ulls, i envia el rellotge a mar.

- A dinar!!!

- I un rabo, que encara no existeixen les MEMORY CARDS!!!!

Ha sigut més dur del que sembla!

De camí al supermercat he avistat a la llunyania una iaia gallega que parla molt

i no se l'entén, i feia dreceres incomprensibles, i jo m'asseia d'esquena a tocar el flabiol,

i quan reanudava la marxa, la iaia feia una giravolta, i jo em feia l'anxaneta.

Una vianant anònima ha trobat sospitós el meu comportament errant i ha trucat al 092.

Després de varis cops de porra i un llarg i absurd interrogatori,

era de cara a la vorera quan he vist la iaia passar i saludar-me amb certa

lascívia. OH MY GOD. Juro que només volia un paquet de bacon i mig quilo de kikos.

Finalment la polícia m'ha absolt de manera irregular, i he pensat de trucar al 012,

i preguntar al Xavi Coral per la Beth, pura cortesia...

- Beth...

- Què?

- Tu antes molabas...

Amb les poques energies de les que disposava,

he enfilat camí a casa i m'he trobat un avi molt fan de la tradició oral, i he hagut de canviar de ruta another vez, ja que corria, ara si, perill de inanició. El seu gos m'ha olorat, però jo PLIM.

Llavors he obert la porta, i m'he trobat amb que la teva falda era una manta, i el teu coll un refugi d'alta muntanya, i a ningú se li ha passat pel cap que tot això fos una simple giragonsa un pèl àcida, un llibre curtet de sobretaula, oblidadís i inocu, un fons de prestatge.

Però és que ara es veu que FI

***