Red Pèrill - Mecanoscrit del segon exili.

La lascívia de les bordúries

2012-01-19T11:31:00.000+01:00

L'Evriuer malvivia, certament. Escriptor de talent sense raó de ser en una societat convulsa i atrafegada,
va decidir que el remei a la seva intrascendència seria canviar de registre, reinventar-se.
I va veure la llum tot passejant per un camí ple de bordúries.
Es dedicaria a la LITERATURA ERÒTICA.

Es va llevar un dimarts de bon matí, i va visitar la biblioteca municipal, a la conserge de la qual es va acostar amb la següent petició, xiuxiuejant:

-Secció eròtica, siusplau?

-Excuse me?

Nomeno, que era broma. En principi ningú és TAN imbècil.

Anava escrivint normal, ara passejo, ara se m'acut, ara m'ho apunto, ara em furgo les narius, i les històries anaven prenent vida pròpia i es barrejaven vivències i invencions en una macedònia tuttifrutti resultona,
però sovint sentia que violentava les intimitats alienes, perquè alguns detalls,
per a segons qui, eren indissimulables.
Plantejar-se doncs, la indecència moral, no sobre el registre literari,
sino sobre el copyright de l'experiència compartida, el va portar de cap al lumbago.

-Vagi a la piscina - va dir la doctora Creixell. N'Evriuer se la faria dreta.

Es va fer un adob trimestral i se'n va anar a fer uns swimmings (?) aquella mateixa tarda.
Es va trobar la piscina esvalotada doncs a la petita feien aqua-gym. Les monitores tot fent uns dancings (?) serien una bona inspiració, però n'Evriuer era miop i tan sols podia intuir-ne els passos.

Manos i a la obra (de dios) va començar per la braça, i es va esquinçar el clatell.
Llavors es va decidir pel crol, però la doctora Creixell el va avisar de que això l'encorvava,
i ell necessitava, sobretot, obrir-se de pit, d'espatlles.
(Durant un milisegon, n'Evriuer va pensar en respondre que ella podria obrir-se de cames,
i tots ho sabem. B-RABO!)

Ja una mica aprop de l'estar-ne fins als collons, i amb la líbido sota mínims, n'Evriuer va nedar esquena fins fer-se malbé les lumbars, cosa que portar al fisioterapeuta a recomanar-li unes abdominals per a compensar l'excés de musculació de la part alta del tronc. N'Evriuer, en un atac de ràbia comprensible,
va comprar-se un bazooka al Mercadona, i va volar el gimnàs en horari de màxima audiència,
però la gràcia és que el bazooka portava cromo. Va quedar un clot "tó guapo".

L'apocalipsi burleta

2011-12-02T16:16:00.004+01:00

En Frostie surt de casa uns tiets que viuen sobre un pic, fent equilibrismes. Sembla un còmic però tal.
Les notícies semblen un passatge qualsevulla de 1984, i en Frostie fuig com un gos apallissat en cibicleta.
Arriba a la pujada de casa seva, i l'enfila amb el plat petit, pinyó gros, y trombón a cuestas.
Sonen els Flaming Lips per un altaveu que penja d'un fil d'una finestra sense plantes i sense gat.

Del NO RES, se li planta al costat un veí que practica en secret l'art del "canvi-de-lloc-instantani".

Somriu i fa gala d'un cinisme apocalíptic i burleta.
Tipus "sóc super simpàtic però podria tenir una família de nyus en zel embalsamada a les golfes".

Mentre iguala a peu el ritme d'en Frosti, el mira amb cara de
"la fi del món és aprop, deixa'm que et sodomitzi mentre vemos arder el Imperio en el horizonte".

En Frosti maleeïx el trombó i la bicicleta, i sent com l'encula a pèl l'apocalipsi en flames.

Arde Roma! Atenas se desmorona!! La madre de Bambi ha muerto!!!!!

"SERIES YONKIS VA A SER DE PAGO!!!

El rey ha muerto. Viva e............ BANG!!!

(Somriure congelat. El pelo al viento. Fundido a negro, etc...)

Un pessebre a cada pas zebra

2011-11-17T01:39:00.000+01:00

Pst, us juro que m'he trobat coses absurdes pel carrer, però trobar-me un pessebre ordenat i formós en una cantonada del barri dels adobers em va semblar digne d'una càmera oculta. Em vaig ajaure sobre l'asfalt per observar-lo de ben aprop, i vaig veure tot de gent esperant davant d'un portal tipus Betlem i vaig cridar:

-Detrás de tí, un mono con 3 cabezas!!!

Amb lo qual la penya es va despistar un munt de rato de manera incomprensible
i vaig fer un rodolí que deia així:

- A Betlem me'n vull anar, vols venir amb mi tu rabadà etc... -
però amb un toc de rapero whitey rollo el tio de The informer.

I la porta es va obrir, amb 2 collons, como el socio de l'Espanyol (que es macho como yo)

Tot seguit em vaig fer petit com una gallineta queks,
i em vaig introduïr subtilment pel passadís fonedís secret i angulós que
resulta que donava al teu cervell que era un cau de perversions de fora-vol i com qui no tal
vaig començar a dansar amb moltes d'elles, tó lokas.
Una giragonsa per aquí, uns dancings in the morning per allà...
I tot plegat per tal de perdre un rato el món de vista i recuperar-lo un xic fresc, renovat, ambipur.
Com allò dels exercicis neo-hippies de mirar una mateixa cosa des de varis puestos.

I per un moment jo vaig ser ballarina, en Pasqual va ser nord-coreà, la tieta va ser mare, i tu vas ser una preciosa flor de lis de trascantó, i vas romandre durant un munt d'anys a la corda fluixa, a la punta d'una totxana esfilagarsada en un balcó a punt de solfa en una casa abandonada al mig d'un planeta silenciós tipus lluna però de clima caribenyo, i ple d'oasis de colors vàrius. I també de gustos d'un munt de colors.
Gust a taronja! Gust a granate! Gust a franela? Ecs......

BISCA!

Retrovisor alfombra: Un tros de cel "en la copa de un pino".

2011-10-05T02:21:00.010+02:00

Abans de tot apreta el

PLAY >>>>>> http://www.myspace.com/francalbir/music/songs/martinet-de-nit-6482296

Escoltant "Martinet de nit" he fet una regressió infantil per aproximació,
doncs la Cerdanya és per a mi un generador nuclear de records infantils.
De cabanes sobre els arbres,
o d'esperar cada estiu per veure si havia crescut el riu petit que sempre va ser eixut.
D'estius on els tractors podien ser naus espacials,
i les urbanitzacions de pixa-pins els carrers d'imaginàries missions ultra-secretes familiars.
D'imaginar-se gamberrades d'injecció letal tipus marcar els dits en finestres menjadorils (?),
de colar-se en un jardí qualsevulla i acariciar el pom d'una porta aliena (?¿),
d'observar de nit en silenci una gasolinera que semblava que en qualsevol moment
hagués de despertar i empassar-se't viu, o d'observar un arbre que semblava que hagués d'abraçar-te en plan monstruïl, com si l'ofegamenta fos una venjança pels esgraons que vam mossegar-li al tronc per encalçar-lo i omplir-lo de llençols i sofàs esparracats, i construir-nos un micro-cosmos a mida.
Un tros de cel "en la copa de un pino".

A la pell tots hi portem tatuatges invisibles d'aquells dies en què les aventures semblaven infinites,
i ningú creia seriosament que algun dia ens faríem grans.
Ens consolàvem pensant això A NOSALTRES NO ENS PASSARIA,
que aconseguiríem enderrocar el temps i capgirar l'univers, viure l'amor més intents, l'amistat més ferma.
I encara no teníem prous records com per no poguer-los ordenar i enfilar
com un joc del telèfon en bucle amb el nostre propi cor. Un retrovisor alfombra.

I per això, cada cop que m'agaféssiu i em plantéssiu en plan canvi de lloc instantani davant del jardí del carrer principal de Prats, i recordés que aquell tros de cel ja no és meu ni és nostre,
ploraria totes i cada una de les vegades amb desconsol.
Perquè em recordaria el dia que me'n vaig adonar de que el riu petit seria per sempre eixut i escatusser,
i el temps un assassí implacable.

L'encís és fràgil

2011-09-16T03:13:00.000+02:00

Avui he vist una lluna rodona com un pa de kilo i he pensat: "aiiiiiiiaiiiiaiii."
Quina imbecilitat, pensareu!!

I bé: la vida n'és plena, de coses d'aparença imbècil:
2 coloms es diuen cuca i lluna, l'alfabet és una convenció, i els números pura convenció.
Celebrem doncs l'imbecilitat i el gargot estèril amb la premura i tacte del llevar-se
i revolcar-se en el nou dia qual alfombra en zel.
Llavors és molt possible que ens trobem corrent els 110 metres obstacles en un pam de net a un dit del nas, en una rajola esquerdada, una cosa bàrbara streisand.

I reconeixem a la llunyania les rendicions, les poesies llises que acaben papiroflèctiques, els flequillos que acaben en serrell... les faldilles que acaben arrugades pel davant o pel darrere.

I també les bicicletes que acaben desinflades, i els diàlegs que comencen amb bon peu i acaben coixejant, mandrosos i desencisats. L'encís és una espurna flonja i potser un cop de vent, potser un cop de vent,
i adiós muy buenas.

(Nota pels amants del bilingüisme: aquest quiebro us deu enorgullir el cor de joia,
per bé que els puristes deuen haver notat un tic al pàncreas. Ara m'inflo l'ego fent-me l'indomable)

Oju: ara ve la postdata, que és com una metàstasi de lo anterior que Dios ni dió.

"Visualització previa". "Publica un missatge". Apagar el piti al cendrer. Aixarrancar una cortina.
Dormir.
Reviure. Donar gràcies a Déu (va home va, ni de conya, hòstia).
Veure sortir el sol. Suc de taronja. Slalom matutí.
Guardar l'encís en un pam de net arraulit del vent.
I ara una paraula censurada, no fos cas que em llegís alguna tieta, i s'armés la mari-morena.

****************

Sobreacollidora interacció

2011-09-02T18:32:00.000+02:00

Hola, vale, si. Quant de temps, etc...

Proposo un joc (o bé me'l proposo a mi): Maridatges impossibles. Com un ratolí de cel.
Com un llit de mandarina. Com una barqueta de paper de llibreta, petita i estreta. Ara vosaltres....

.....

(US ESCOLTO)

Fantàstic.

Oh, quina SOBREACOLLIDORA interacció!
Tot som amics i feliços i mengem perdiços. Tots menys els vegetarians que tal.

Que bonics són els retrobaments. Que bonic es perdre's entre "cotons-fluixos" en forma de lletres.
Però que mal indicat escriure en divendres.
Diviernes tarda tothom ha deixat de GUANYAR-SE LA VIDA per anar a que'ls toqui l'aire.

(Que l'aire et toqui eròticament, que et refilin mil perfums en bicicleta per un carrer peatonal.
Que et somrigui encara que sigui una iaia sense dents.
Que et facin l'amor tots ells mentre tanques els ulls,
i miraculosament tot encegat i sense mans no xoques amb ningú,
i a més en aquells moment es dona una impossibilitat estadística fantàstica:
L'absència absoluta de gilipolles i especimens varis durant 100 metres llisos,
mentre imagines maridatges inimaginables, com un allitament entre
"peras que se acuestan para tener manzanas", o bé un festival rollo San Remo de cantants lleugers protagonitzats per lluços. I ara no farem la broma dels raps. NO LA FAREM, D'ACORD?)

I jaure sobre un llit de mandarina i sentir com et vas enfonsant a poc a poc
i a mig camí entre el goig i l'acidesa i vas tancant els ulls i perdent la consciènzzzzz........

Un sospir de cel (pastel)

2011-08-01T03:33:00.000+02:00

Hi havia 3 vegades un tros de llamborda pulida i cansada ajaguda de per vida en un carrer llòbrec, antic i trist, de nom galdós, per on passava un tren per un balcó d'on queia una canya de pescar amb un ham que s'enganxava en un paraxocs que esternudava i va salvar de miracle la vida d'una gata maula jove i audaç.

Una gata que dibuixava el nom d'un amor matusser en un racó desconegut i moll entre grumolls de vida subterrànea d'on sortien melodies que per art de sinestèsia s'elevaven remolones com el fum d'un havà que contra tot pronòstic recordava vagament l'aloe vera d'un sabó de mans que feia servir una iaia que de jove recordava l'Audrey Hepburn en una foto groguenca que portava una firma al dors a nom de Mascarell (inspiraaaaaaaaaa), que era el nom d'un pagès poeta que romania dret i mandrós al llom d'una porta sense mosquitera que no duia enlloc enmig d'un prat escatusser.

EL POETA FUMAVA I FEIA UN ARO.

(I això és super important en la trama...)

I doncs aquest pagès mandrós de prosa inèdita havia estimat una aspirant a actriu que va acabar asseguda i iaia en un davantal de fil esfilagarsat i moix per obra i art d'una mala cruïlla, però tot i així va tenir una filla que es deia (a tu) Vera, que fumava en un racó d'amor mentre pintava carrers llòbrecs i miolava com un gat que recordava uns dibuixos animats de matinada on una iaia estimava un pagès poeta de nom de proa de vaixell imperial que li escrivia sonets de matinada plens de llambordes i li esfilagarsava els davantals amb la gràcia d'un pastisser funambulista, que es veu que feia temps que li seguia la pista...

Un quart final d'infart, que diria en Lluís Canut. Tramoia completa.
Un 3ple salt mortal, una pirueta sideral.

Putxinel.lis plusquamperfectes

2011-07-15T02:30:00.001+02:00

Remullar un dolor abstret, i reviure'l com una planta a càmara ràpida, veure'l erguir-se orgullós i filldeputa:

"Sóc un dolor altiu i massagran.Un dolor comodí, un dolor incòmode. Un dolor de llit de pedra,
de tenda mal plantada, de tronc afilat per un mal llamp del mal rellamp".

Però bé, el dolor es fita de cara i cos sencer. En un duel pupíl.lic, el gos fuig de color de gos com fuig
i fuita la truita voladora que es planta amb un salt mortal damunt la lluna, i obre una porta lluminosa i un estel presumit. UN MODE COM QUALSEVOL ALTRE DE SEDUCCIÓ INTERESTELAR.

Fer com una finta sota unes tovalles i fer unes troballes, trobar-te un rodolí i ballar unes caramelles,
tot boniques elles, trobar-te que d'un rodolí en fem un eixam i una festa improvitzada malgrat certa suspicàcia referent a la normalització lingüística digne del folk de rebedor tan en boga avui en dia.

Folk de toga. Punk de pub. Rock de migdiada.
Referents impurs, la lluita conjunta és perduda.

Misantropia a mitja jornada.

I aquí ve QUAN nostru senyor té un PLAN.

Però els desitjos només es compleixen en silenci,
i la tradició, per la inèrcia de la costum.

Llavors HOM esbossa una litúrgia i en fa "santo y seña", y qual Ivan de la Peña (de la vida),
veu un passadís escatusser on la molsa jau formosa i dolça mentre
assenyales la lluna i TOTHOM mira el dit i aprofites per fer-te fugisser i convertir-te
en un ninja silenciós y un tanto freaky perquè ningú s'adoni de l'apocalipsi dels punts suspensius,
la prova palpable de que la lletra és a la vida el què la rima a un quart de quatre.

EL CATALÀ CORRECTE, VIOLA DE RODA.

Juro que abjuro mentre perjuro que tal.

2011-07-08T19:46:00.001+02:00

Avui he cregut veure una gràcia innata en una noia coixa. Coixa, nom de noia, nom de bellezón. Coixera com a tòpic mal-portat. I què tal un rodolí de primavera en un cap despentinat? FRUGAL!!!!! El raspall a mar! Veure't obrir ells ulls desordenada i maldestre. Maduixa! Amb veu semi-ronca, però dolça. No t'ho prenguis com un oximoron. El llenguatge és viu i una mica zorrón. És com el demà, sempre a 2 dits de distància. Com les pigues del teu nas!! Per un dia abusaré dels signes d'exclamació, sortiran com folls!!! Com animals engabiats!!!!!!!! Els punts suspensius faran cara de molsuts i petarà el "celometro"...............

PER ALTRA BANDA, he sentit dir a un romàntic que creia ser nihilista,
i a un esportista nat adorar EL CANNABIS.

A un urbano desitjar la caiguda lliure des d'un plataner, i a una peixatera del mercat desitjar sexualment el carter.

Finalment, he vist a una iaia derrapar davant d'un cotxe en un pas zebra,
i fer-li el signe del disparo mortal a un conductor abstret que creia escoltar Supertramp enlloc de Roxy Music.
I odia Roxy Music. Creu que tenen aquell toc esnob que fa que un jugador de pàdel cregui menysprear una cançó d'amor per convicció i no per estatus. Estornuts barruts ens confonen, i el barri és alèrgic a la pressa,
la fulla es remulla i mor desfeta de gust. La coixera és gràcil, i despentinada està bastant més sexy que de normala.

QUÈ DIC!!! Té una cadència que Bach recitaria del dret i del revés,
tot just abans de que jo abjurés d'aquest text, per jipi i tira-rollos!

A LA FOGUERA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Esquetxos d'un món millor

2011-06-11T04:58:00.001+02:00

Lírica pura, esquetxos d'un món millor, ho podriem enllaunar en una expressió tipus "moments caramel",
tipus "foto finish emocional", "fotograma pastís",
l'instant en que l'ànima es plega amb un somriure que aparenta cronòmetre.

No voler fugir de l'abisme perquè la caiguda és dolça,
no voler fugir de l'abisme perquè a vegades porta segell, porta un llaç i una espelma,
i el més probable és una torta en re menor, però AI LAS, la vida és ida,
la vida és vida en quant és tal, i em reafirmo com a profà de simulacres. BISCA!

Un SUSPIRO des panya en tota regla!

Cai. El sospir d'un gos lacrimògen.

2011-05-30T16:15:00.001+02:00

"Cai" podria haver sigut un sospir trencat o un tren en una via morta.
Una tarda minsa i oblidada, o bé tot el contrari.
Una tarda anclada en una bassa, una tarda-retrovisor, una tarda cadència.
D'un llevar-se amb enyor i sentir un pes mort.

Recordar la finta envers una tassa de Nescafè casolà, la finta envers uns llavis,
l'endinsar-se en un xampú celestial.
Podria ser una elegia mil vegades repetida,
les 7 diferències d'un suplement dominical una mica tira-rollos.

Però cadascú canta el seu estribillo, i escriu el seu propi conte fins que s'equivoca
i una branca fora de puestu el fa caure sobre una nova alfombra que qualsevol altre trobarà sòrdida o polseguera i haurà abandonat amb la cua entre-cames, i anirem intercanviant-nos rols i protagonismes i adjectius, a vegades amorrats al vidre, a vegades mossegant-los amb la cura d'un tasta-olletes definitivament sibarita.
Tu eres tu propio Dios.
Tu eres tu propio hijodeputa.

Caiiiii.

Natura morta

2011-05-30T01:09:00.002+02:00

L'abisme i la negació. El mai més. la frontera, la desesperança. El no retorn. El silenci extrem.
La buidor. La paràlisi crònica. La ceguesa, la sordera...
Els absoluts.

Les condemnes.

Una macedònia de gossos petaners de taques semblants i olors fillsdeputa. Mutilacions de la lepra diària.
A l'Hérmes li agradaria ser un coctel molotov en un interstici, no veure's abocat al precipici en cada terme absolut, ni veure's superat per les circumstàncies en cada revolt.

-Hêrmes, desperta!!! - es diu a si mateix.
-Hermés, Ítaca existeix!!!! No perdis mai l'esperança.

Però és acabar la frase i llegir en un diari qualsevulla d'un bar impúdic que en Sergi Pàmies la troba amputable, eixir al carrer a respirar i aixecar-se en plan bombolla i inspirar els camps de blat fins a creure's part d'un estat llunyà ple de tractors i d'Olivies Newton-John i bluesmans i noies de nom de novel.la rosa i viudes de soldats adolescents.........(ὀξύς) ----->>> per tot seguit fumar-se un núvol i adonar-se nítidament de que,
la imaginació, si bé inclina la vida, no la crea.

#epicfail, Hêrmes.

Arlequí, un destí: Ombrívol.

2011-05-16T01:30:00.002+02:00

Sóc Arlequí. I sóc la ombra difuminada del gran cavaller que fóra.

Sóc una joia arronsada i poruga,

arraconada amb les borles del pas del temps.

Una joia capcinada i ressacosa en un sofà pudent de mixo trist i imprudent.

Olor d'holocaust matutí.

Assenyalat públicament, ara sóc com l'imbècil que mira i remira el dit que assenyala la lluna.

Que acolxa un violí ancestral i el desafina.

Em sento, jo, Arlequí, una difamació del propi lucre,

una frase estúpida en present i sense futur possible.

Una equivocació tràgica.

I per això mereixo un destí ombrívol, un nus a la porta de l'estómac.

Com per exemple un far perdut en una illa ronsa i apaivagada.

Una illa on pasturar fins suar sang. On pasturar fins a ser digne de un mateix.

teixBSO

Paisatges holístics III: La soledat dels avatars

2011-04-30T01:20:00.004+02:00

Una japonesa amb cara de lot. Una japonesa per a il.luminar el camí.

La soledat dels avatars, el carrer mort, i una coixera pronunciada.
Ajaure's sobre un toll i sentir esgarrifances, cantar-li en veu baixa a una tija en una planta.
Convidar-se a una boda aliena i apretar la núvia.
Calcar un còmic estrella i cremar-lo. Retornar al bosc, i cultivar cireres platòniques.
Recitar-los un poema matutí que inclogui la rima CIRERA - TREMPERA.

Fer-se periodista per assistir a un corresponsal feixista, i boicotejar-lo. Netejar-se els brànquis amb un poema croata. Pujar dalt d'un penya-segat per desafinar una gralla.

Confrontar tots aquests pensaments, recitar-los de memòria,

titular-los amb un epítet holístic, i desvirtuar-los fins la mort.

Rellegir-ho i perdre la mètrica.

Adaptar-ho per a quartet de corda. Sortir al carrer per anunciar l'alliberació. Quedar-se tancat per dins.

Sentir una clofolla xiular, esdevenir transparent o aparador, ser xiuxiuejat amb sorna.

pRacticar el canvi de lloc instantani amb un calaix de cançons d'adolescència i compartir-ho amb un amic invisible. Sentir impotència i avorriment sobtat, veure passar els dies rere un núvol crepat a lo Cindy Lauper.
(Esgarrapar un segon al rellotge del temps i patinar amb les restes de l'escorredora.
Aixecar-li les faldilles a una cheerleader. Corejar el Guillamino en un estadi buit)

Si bé enumerar és una actitud mandrosa i fàcil, quan cada recreació t'esgarrapa la memòria en va,
escriure esdevé endevé la sole. I no hi ha manera de plasmar-ho sense semblar pedant,
esteta o gilipolles.

Are we human or are we dancer?

2011-04-26T23:43:00.003+02:00

Córrer pel carrer, afectat d'un rar síndrome, i amb banda sonora de fons, tipus peli tipus 2007.

Convertir-se en víctima d'una escopinada de plutoni, i ser aïllat, veure com els éssers estimats et ploren mentre s'allunyen amb una espècie de fàstic involuntari. Les mans escorrent-se per un vidre enditat, els metges tocant-te amb llances de coto-fluix, des d'una distància prudencial. Tenir certa halitosi.

Que et tanquin en quarantena amb una bossa de Sugus, i un parell de revistes de cotxes. Que l'huracà mediàtic et relegui a una post-data. Que deixin de visitar-te a compta-gotes. Envellir 10 anys en 3 setmanes.

Plorar i penjar-ho al youtube amb una banda sonora tipus The Killers,
que evocaria un tipus afectat d'un rar síndrome que córre fins inflar-se en globus i
acaba donant nom a una cançó que inspira a una parella que s'encinta a gust i té un fill que no sap que el plutoni és fluorescent, i la pluja, àcid-jazz.

FEE

Miolar per mimetisme

2011-04-14T00:10:00.005+02:00

Agafar un tauler de d'escacs. Dibuixar-hi un nen. Veure el dibuix agafar vida pròpia...

Ajaure's al sofà i observar el nen rere una cortina de sinfonies tipus Tchaikovsky.
Preguntar alguna cosa al nen i rebre morros. El nen fa morros.
El nen fuig, i expira sense deixar rastre. Rastre verificable, s'entén.
Parlar de petjades a l'adn és jugar-se el tipus contra un exèrcit de fanàtics de Descartes.
Pienso, luego abono.

El nano entrepussa amb un gat dins d'un toll i dóna una voltereta sobre si mateix.
Sent miolar el gat i al cap de 4 dies són una coral de meows pur mimetisme.
Però el gat ben aviat badalla, i s'enfila per un arbre infinit.
El nen s'agafa a les escames, i li arrenca la crosta, però l'arbre és manté immutable.

El nen capcot vislumbra un gat, agafa un tauler d'escacs i suspira un gargot.
Un gargot inert insensible i sord.
El nen dibuixa gats fins a perdre els tendons. El nen dibuixa fins a veure néixer un frondós bigoti.

El noi dibuixa un gat que faria les delícies de Cleopatra.
Però ja fa tants anys que dibuixa que ha oblidat el miol.

L'home rememora un gat fantasma. L'avi miola.

La iaia l'enterra.

Paisatges holístics II: Nus i desenllaç (versió premium)

2011-03-25T20:07:00.003+01:00

NUS (de la trinitat) :

Jugar a l'Street Fighter i pillar-te el Kurt Cobain. Passar-te'l sense gastar continues.
Refregar-te a una pruna amb el colze. Insinuar-te-li sexualment mitjançant un toque.
Insultar un anunci en aranès. Colar-se al vestuari del Betis i redibuixar la disposició tàctica.
Llegir-li un conte de bona nit a un bebé camell en un desert bonament alimentat de fanals i carpes on la gent dorm acollida entre si mentre la vida xiuxiueja. Inspirar i cridar:

Berebe-re-berebereberebeeeee!

DESENLLAÇ: ... un desert ple d'oasis i Tintins que són miratges perseguits per Duponts que s'adormen al volant. Carpes plenes de nens d'ulls fluorescents i d'estels sense piles (?). Estels voltereta. Estels tovalló. Estels baba. Estels monarquia parlamentària.

El nen més alt agafa un tron i miola un gat que li surt dòcilment d'entre les dents i proclama la república. ------->>> El gat traidor. El gat cuinat, el gat caïn. El nen dictador. El nen sorra s'ensorra.

EPOPEIA - MORALINA:

La resta munta una insurgència ipso facto i tope de vade retro (?).
Tot seguit un buffet lliure de cabra a l'ajillo.

Paisatges holístics encadenats (publicitat inclosa)

2011-03-11T21:27:00.005+01:00

Presentar-se com a Sr º. Arribar a port. Descargolar-se el braç esquerre, i deixar-lo sobre el taulell.
Plorar dins l'excusat, i ajaure's sobre un kleenex perfumat. Esquivar una broma mal entesa.
Deixar-se encriptar per la inèrcia de la costum, i contar-li les mil cares...

Respirar profundament i no aixecar ni un pam. Deixar-se fossilitzar per un piano. Olorar-lo. Resseguir la memòria obsessivament, fotografiar-la, immortalitzar-la en un doble pla impossible.
Xiuxiuejar els voltants d'una orella sense parella i sense cara. Una orella perduda i sorda.
Seguir xiuxiuejant. Bordar a la cara d'un nen.
Cantar-li una melodia absurda a un gos. Bordar-li a un gat en plan xuleria de barri.
Escapar-se d'una obligació qualsevol. Caure en un tòpic.

Descargolar-se les dues mans, i caminar a 4 grapes. Amb els colzes. Aterrissar sobre una alfombra, i veure que no s'arruga. Interpretar una dansa india en una sauna tintada. Amb reverb natural.

(anunci de l'Spotify)

Deixar-se influïr per un article d'opinió d'abans d'ahir. Parir una llúdriga i llevar-se del somni i veure que fas tard. Fer tard. Haver perdut tant de temps que portes el fetge inflat. Inflar-se a medicaments. Medicar-se amb una prescripció baixada d'internet. Flirtejar amb TOTES les contra-indicacions.

Afaitar-se amb photoshop. Cruixir-se amb una magdalena sucada amb llet. Sentir aversió als làctics i llepar un pot sencer de Philadelphia. Pujar a un coet lunar, i derrapar a la primera curva. Descarrilar-se amb un tricicle.

Medir una pluja minsa amb un corrector dental. Aliviar-se un mal de queixal amb un càmping-gas.
Morir d'enyor sobre un plataner. Recordar una cançó marxa enrere. Fer marxa enrere.
Ejacular endins. Magrejar-se.
Deixar-se acariciar per un autobús-llanterna. Llepar rajoles llimades.
Llepar un llimac amb un grill de mandarina. Tatuar-se un 8 a l'estómac.
Proposar l'halitosi com a malaltia hereditària.
Buscar finançament i publicar-ne un estudi al Tele-todo.
Atemptar contra el plató d'un programa qualsevol de fills de puta.

Cruixir amb un bodegó costumista. Cruixir mentre escrius. Cruixir mentre penses. Cruixir mentre sents.
Sentir sempre al revés. Sentir que ho sents. Dir: ho sento per sentir el què sento.
Sentir que ho sents pel què fa als sentiments.

I tot seguit un altre anunci de merda.

La porta: dimissió.

2011-02-11T00:50:00.003+01:00

La porta és torta i somorta,
la porta no té pom com el pomer que sempre vol florir primer i jau arraulitat,
a la taula i al llit al primer crit.

La porta és folla i ella s'hi arrebossa carnosa
i s'hi arrapa com un gat que miaula una auca inacabada.

El porta és tancada, hi ha llum al carrer,
el carter l'esbotza per okupar el celler i embotir-se dins d'un vi aprimat.

WTF!

La porta prima s'encongeix al feix del fred,
i tremola d'amor a la primera cançó del vianant detectiu
que la fotografia i li canta perquè s'obri en canal i li mostri els encants.
Vol la seva primícia en forma de fira i pessebres immortals,
plens de reis de colorins i camells amb bosses plenes de caramels
i camàlics amb bosses plenes d'etcèteres avorrits de ser una coda.

La porta descosida demana a crits una modista, un vestit de núvia, tan sols un aniversari,
un codi postal, una clau penjant d'un clauer amb avets i galindaines.

La porta de corcoll. La porta de cul. Laporta dimissió.

Una sanefa coixa

2011-01-28T02:59:00.005+01:00

No és fàcil acomodar-se, evocar, o masturbar-se... en llençols aspres. No els sento aliens, els sento aspres. SÓN aspres. Acomodatícia? Potser. Però els llençols aspres són un garfi que mutila la poesia. Recordo pots de mel, però pesen més les hores mortes més aviat gandules i pansides.

Obria una llibreta, dibuixava quatre gargots, escrivia sense trobar-me, i remirava el telèfon un cop i un altre, i et llegia a posteriori, per saborejar-te. Sempre a posteriori.

Hagués volgut obrir un sobre, i resseguir una pluma desafinada i escorreguda,

en una adreça impossible.

Hagués volgut llegir-te amb la boca oberta fins a poder sentir una cançó silenciosa,

delirar i poder sentir-te arrebossant-me fins a morir de gust.

Però les ciutats eren, massa sovint, revolts sense sentit.

No és fàcil trobar-ne una on aterrisar i sentir-la com a alfombra.

I a cada llosa, un sospir de recança, una sanefa coixa.

I és llavors quan l'enyorança despullava la solitud,

i la feia sentir vergonyosa i d'alguna manera irresponsable, i victimista.

I llavors flories i jo dissimulava...

Picture by: http://ellaberintdejanko.blogspot.com

Una simple giragonsa un pèl àcida

2011-01-11T00:10:00.008+01:00

Evidències ocultes: les mans són fredes, no menys que els teus pits. Palpen tremoloses, menys mal que el teu coll calent és un refugi de muntanya. No obris mai els ulls, i envia el rellotge a mar.

- A dinar!!!

- I un rabo, que encara no existeixen les MEMORY CARDS!!!!

Ha sigut més dur del que sembla!

De camí al supermercat he avistat a la llunyania una iaia gallega que parla molt

i no se l'entén, i feia dreceres incomprensibles, i jo m'asseia d'esquena a tocar el flabiol,

i quan reanudava la marxa, la iaia feia una giravolta, i jo em feia l'anxaneta.

Una vianant anònima ha trobat sospitós el meu comportament errant i ha trucat al 092.

Després de varis cops de porra i un llarg i absurd interrogatori,

era de cara a la vorera quan he vist la iaia passar i saludar-me amb certa

lascívia. OH MY GOD. Juro que només volia un paquet de bacon i mig quilo de kikos.

Finalment la polícia m'ha absolt de manera irregular, i he pensat de trucar al 012,

i preguntar al Xavi Coral per la Beth, pura cortesia...

- Beth...

- Què?

- Tu antes molabas...

Amb les poques energies de les que disposava,

he enfilat camí a casa i m'he trobat un avi molt fan de la tradició oral, i he hagut de canviar de ruta another vez, ja que corria, ara si, perill de inanició. El seu gos m'ha olorat, però jo PLIM.

Llavors he obert la porta, i m'he trobat amb que la teva falda era una manta, i el teu coll un refugi d'alta muntanya, i a ningú se li ha passat pel cap que tot això fos una simple giragonsa un pèl àcida, un llibre curtet de sobretaula, oblidadís i inocu, un fons de prestatge.

Però és que ara es veu que FI

***

Mecanoscrit del segon exili

2010-12-28T19:06:00.007+01:00

Els oficinistes diu que avui són peixos, i jo sé que tenen mares i diaris (personals),
i camises pels dies de festa.

Avui es veu que diu que són peixos perquè floten a càmara lenta,
es veu qués una rebelió onírica...
Un pic obren la porta del despatx, suren, i neden poc a poc,
i's miren entre ells i recorden moments de dolços i nadals
i colors de cabells daurats de nenes nimfes
que perseguien cavalls de blanc i palaus escarpats.

Hi ha qui diu que tot això és només un deliri previ al suïcidi,
però això no té lògica fora de la mort casual!
Potser, qui sap... ha arribat avui el nou món,
com quan de cop et trobes una interface nova al facebook,
doncs una interface nova a la vida, o un tio'm barba que et diu que tot era una prova, i
que tot està gravat, i que ho pots veure des de fora, i opinar amb els participants que llavors recordes d'abans i tota kesta merda.

I de cop ets un astronauta ninja, i pots vèncer en qualsevol circumstància i gravetat,
i practicar el canvi-de-lloc-instantani, i algú et pregunta:

-Recordes les oficines??

I somrius perquè no saps ben bé de què parla
però segueixes surant per l'espai i escoltes Flaming Lips fins a l'infinit i qui sap...
potser és el petit segon abans de morir però és glòria eterna i somrius a tothom qui et trobes perquè ja no saps ben bé de què parla ningú,
però i a qui li importa...

Dibuix: Marc Gónzalez
Música: The Flaming Lips

Un redoble literari im-prescindible

2010-12-02T01:35:00.008+01:00

La piscina és buida, la pilota rebota (i explota), i el jardí es revolta a través del vent glaciar.

No queda cap altre opció que acollir-se al jau de les mans calentes,

fregar-se fins a trobar el punt de cocció i bullir a foc lent una cançó d'amor (oyeah directe)

Recordo l'últim cop que la cabana era dempeus (?) sobre el roure que no era, per extrany que sembli, propietat d'en Jaume Roures, ve't-ho aqui. Era un cau de poesia innata, innocent i evocadora, per bé que això últim és clarament un redoble literari prescindible (segona finta)

Poc a poc va anar pansint la infància a la il.lusió, els records es van anar difuminant,

i les ganes i la gràcia envers el gest i la vagància i la magdalena queden com un fet inabastable per fronteres invisibles. Hem buscat, junts, i per separat, les mil maneres, els mil acords,

i un globus ple d'adjectius, que si bé no suplanten el fet, fan que sembli que està a tocar,

a ras de cel: una mentida piadosa i tendre com un sofà i manteta a mitja tarda.

Els diumenges, les fulles seques, l'olor a mantega, els micro-films, les històries d'espies,

i això del cau orella que ja no s'estila perquè les connotacions són quasi bé delictives.

I suposo que arribats aquí he perdut el Phi-l.

Kilòmetres d'alfombres sense edificis i viceversa

2010-11-13T04:27:00.009+01:00

Fem-ho notar: hi ha kilòmetres d'edificis sense alfombres!

I kilòmetres i kilòmetres d'alfombres sense edificis!!!

Una fractura, un dèficit, o més ben dit: milers de dèficits i fractures.

Però jo no hi sóc pas a temps.

I això és perquè hi ha kilòmetres i kilòmetres de tauletes de nit sense bombeta,

de llibres sense pròleg, de cinemes buits, de balancins sense ukelele (?).

De seients del darrere (d'un Volskwagen) sense palles d'auxili.

I els Counting Crows segur que estan currant d'alguna merda gris,

i les seves cançons són una vella camisa de franela en el fons d'un armari (empotrat).

I ara surt al carrer, fes una mega-enquesta, i diga'm si hi ha algú a qui no li sudi el nabo.

Audio: Counting Crows - August and everything after

Es lo mejor para Dorothy... (lo-fi post)

2010-10-31T22:38:00.006+01:00

- Hola Jeremy!

- Que quieres, Elisabeth? [cof... cof... cof...]

- Esto no puede seguir así, me voy a Ontario... [zhihhhhhhh]

- Pero que dices, Elisabeth!! Pero si en Ontario solo hay... renos..... y metros y metros...... de nieve, y patinadores.....

- [zhihhhhhhhhhhhhhh]

-Te gustará el hockey hielo, verdazzzz?

- [zhihhhhhhhhhh] Solo quiero lo mejor para Dorothy...

- Pero si aún no ha nacido, como sabes que no le va a gustar.......

vivir en Ohaio... Elisabeth?? [cof... cof... cof...] [chwwwwwwwwwwwwww]

-Las mujeres tenemos un sexto sentido... un presentimiento... una manera de sentir las cosas que nunca falla. Por ejemplo: cuando te ví, sabía que serias un desgraciado... pero no quise hacer caso, o hice caso omiso, que es lo mismo.... HAHA HA HAAAAAAAAARGH!! Te ha gustado ese juego de palabras, verdad, Jeremy??

- [cof... cof... cof...] Si, ha sido sublime! Me sublima, que con tu poca inteligencia tengas a veces estos.... fogonazos de lucidez.... ELISABETH [cof... cof... cof...] [zhihhhhhhhhh]

- Me voy a Canadá!!

- Pero si en Canadá solo hay policía montada, y bosques llenos de timbers.... con camisas de franela...

-Si, quiero que uno de ellos me dé por detrás sin parar...

esos cuerpos robustos... esos osos humanos ---->>>>> [zhihhhhhhh]

- [cof... cof... cof...] Y eso es lo mejor para Dorothy, tu crees??

- [zhihhhhhhh] Ya no se a quién creer... esta mañana he ido a por el newspaper, y el tender me ha mirado mal.... porque sabe........ estoy seguro que lo sabe...

porque siempre está cuchicheando por ahí [zhihhhhhhh]

- Bueno Dorothy (?) , tengo que dejarte, tengo que ir a por un recado (?) ....

Adiós, nunca te olvidaré....

En el fons, tot és forma...

2010-10-18T00:40:00.007+02:00

L'Amadeu li va agafar la cara amb una mà apretant les galtes. No era violència ni animisme. Animalisme, maybe. (cara peix, cara peeeeeix, etc...) Mancat d'estil, però sense malícia.

La va fer caure contra el sofà i li va mossegar el front. Volia apropiar-se dels seus pensaments, crec modestament. Va començar a xuclar com una aspiradora mentre li apretava els pits, suposo que per desviar l'atenció, i es va imaginar navegant entre els seus somnis, cual espiral multicolor: Llegint els seus diaris més íntims, sentint el seu ardor nocturn, la seva peresa matutina, el seu mal de cor a mitja tarda quan fa tardor, i les fulles trencadisses i la bardissa una ancla al fons de la infància.

Les seves lectures, els seus primers amors, una torreta amb una flor esmorteïda de vagància. Unes faldilles impossibles, un primer petó. Un dibuix despreocupat, estius de racons desdibuixats, i olors eternes i bicicletes i gats. Ella es va deixar acolxar, i li va posar la mà al cor, per sota la roba. El va alentir fins deixar-lo ebri i mandrós, i el va deixar caure lentament contra l'alfombra. Va sospirar i es va recollir el cabell. Tot seguit, li va escriure una nota. Deia així:

-Vaig a l'estanc. No m'esperis despert.

El meu nus és a la teva gola

2010-10-11T04:13:00.006+02:00

Il.luminat pels dies, desgastat pel pas del temps... un calaix ple de cançons perfuma l'estança.

Acostumats a viure alimentant la por, enfrascats en el flagell constant. Oh, lord, help us!!

El calaix cap en una butxaca i és (quasi bé) intransferible. Deixa'm escriure't quatre lletres,

a seguici d'un piano que coneixem molt bé, i que és la via d'alguns dels nostres trens fantasmes.

Doncs bé, aquí em tens, el meu nus és a la teva gola.

Sento les teves mans guarir-me de l'espant, de la cruesa descarnada dels fets, de la roda del temps. I sento que no hi ha proutes plomes i adjectius quan ens tóca recórrer a les cançons i a les complicitats per comunicar-nos a esquenes del món, per recordar-nos mútuament i en silenci, que potser no seriem ningú, o seriem una mica menys que en el dia d'avui, si no ens haguéssim traçat en silenci i a les fosques.

En un codi tou i intransferible, no deixarem que ningú s'adoni que l'empremta és perdurable com l'univers, per força finit però d'epitafi inconcret i inabastable.

En una caixa que amb una mica d'imaginació cabria en una butxaca (plena de cançons)

guardo una espelma que encendré quan senti que l'equilibri torna a ser precari, i en aquell precís instant, qui sap si a l'altra punta del món, recordaràs que l'esperança és a la punta dels dits, i el teu nus serà a la meva gola...

Keep your secrets with you

Safe from the outside

Ankara, no t'he enviat mai una postal

2010-10-06T22:12:00.001+02:00

Recordo un coixí forrat, de modista, una cançó polonesa d'adopció... el teu cap allunat al seu costat, amb la mirada perduda. I vaig fugir-ne lentament i amb discreció, tot plegat feia massa olor a resclòs i a naftalina. Aquests tipus d'olors em mullen l'ànima i no estava en condicions.

Vaig enfilar l'escala, i vaig sortir al carrer. Vaig acabar dins d'un quiosc, remirant entre llibres usats. Vaig resseguir un conte de Salvador Espriu sense cap ni peus, però que em va fer recordar una vella cançó que tot i ser polonesa semblava qualsevol cosa menys una polka...

Una cançó de vellut, una cancó que crec recordar vaig sentir per primer cop mentre amb la

faldilla a mitja esquena entrava dins teu amb parsimonia i aire de migdia, ens haviem deixat la tele oberta. Ja començava a enrarir-se l'ambient, però jo no me n'adonava, i un esquadró de coloms cantava com una coral instrascendent mentre m'enlluernava un sol a mitja llanguimenta.

No sé exactament què estava buscant. Em sentia desencisat, necessitat d'opi o de prostíbul, d'Ankara o d'autovia en direcció contraria. Vaig enfilar-me a la moto i vaig conduïr sense rumb per sentir el vent a la cara. Em vaig deixar caure per algun jardí prohibit, vaig resseguir des del mirador sense esma, i finalment em vaig deixar caure, sense fons. La costum era com una llosa, i em va enviar al fons del clot sense vacil.lació. Mentre m'alentia, recordava una vella cançó polonesa, amb pinta de qualsevol cosa menys de polka...

Solució: gardela

2010-10-04T16:31:00.000+02:00

En Shevere caminava arran d'acera en un joc falsament perillós amb nom de petit barranc, de suicidi de tira còmica. Portava tota la setmana omplint bústies editorials de manuscrits esperant un efecte boomerang que de moment es tenyia de silenci. "El maleït talent sota sospita!!!" pensava recordant el gran Andrés Montes.

Fumava i vagarejava sense rumb, i canturrejava una melodía com de trombó miolat. S'imaginava olorant les teves calces, tu asseguda i oberta de cames sobre un tamboret. S'imaginava amorrant el nas al cotó acolxat, inspirant el teu perfum intens, apretant-te les cuixes amb un amor sobtat de postal però en plan gamberro. Quina desgràcia haver de conformar-se amb els efluvis de verb i adjectiu, amb les eculubracions sordes del músic de carrer. La novel.la es veia immersa en un espiral fangós de pes insoportable.

Va tornar a casa, va recollir el diari, i va fer un soduku com a excusa per teixir l'ambient de groove i psicoanàlisi i es va fumar un puret olor a vainilla...
Va arrencar una fulla del calendari, va somriure cínicament, i va agafar un paper de cuina.
El típic final de -----> Solució: gardela.

En Màrius Serra i el crucigrama enverinat

2010-09-24T00:21:00.011+02:00

En Màrius va irrompre amb el seu tricicle fins al bell mig de l'escena del crim.

Una noia jove jeia estesa sobre el llit, i no presentava signes de violència.

Es va eixugar el front amb un mocador brodat i "L'esquadron malmetista del luminol"

el va posar al dia: un desconegut l'havia mort feia poques hores mitjançant un crucigrama enverinat. En Màrius va esclatar fet una fúria, i va amanyagar en l'aire un seguit de fintes violentes contra el destí.

-Heretges!!! Mercromínics!!! Passarells!!

Si bé per als "lumínics" sonava a mermelada i a primavera, per en Màrius era un fet pervers a todas luces. Després d'una mueca de desaprovación per aquella incursió en la lengua del imperio, va ordenar als presents que sortissin de la cambra.

La porta va reverberar i a poc es va estendre un silenci dolç com de philadelphia untada en un llençol sedós. En Màrius es va ajeure al llit al costat del cadàver, i li va apartar els cabells de la cara. Jo li vaig xiuxiuejar que això era molt típic i que un excés de sucre i que bla bla bla, però ensimismat com estava va preferir els cànons tradicionals.

Jo sempre he preferit el de Pachelbel (?)

Es va acostar al coll de la jove, va arrapar-li el nas a la pell, i la va resseguir durant un minut tirant a dos com si fos una preciosa flor moribunda. Després va encarar els nassos, la va saludar en plan esquimal, i li va fer un petó al front. Tot seguit, va recollir el crucigrama i es va notar tremolós.

-Tranquil, Màrius, tranquil, en peores plazas hemos toreado.

Amb la castellanada se'm va escapar un efluvi, i vaig mullar els pantalons.

Però no té res a veure amb en Màrius Serra, que arrossega els collons per terra.

3 Horitzontal : Mamífer mustèl·lid caragirat típic de Burkina Faso. 7 lletres.
7 Vertical : Conxorca atàvica de l'esquadró luminol en quant a protocol en casos alfa.
8 Vertical : Desviació sexual altament contagiosa en varons de raça blanca exposats a la malària en condicions d'ociositat extrema.
10 Horitzontal : Afició desmesurada per les apostes relacionades amb èquids i moluscs.

-Ahhhhhhhhhhhhh!!! En Màriows va sentir-se profundament ferit, i va agenollar-se somicant davant la rossa i li va fer l'amor. Jo ho vaig trobar un final utra-típic i previsible, i li vaig dir que me n'anava a narrar a la Monumental. Era l'ultima correguda abans de la prohibició...

Tot el què sé de tu és poc però prou

2010-09-07T23:04:00.017+02:00

- Sé que m'odies - et vaig dir. (és tot el que sé de tu, vaig pensar...)

- Et penses que ho saps tot - em vas respondre...

Em sentia certament incòmode, era el primer cop que pensava en passat,

i un cert mareig es mesclava amb el penetrant olor a cus-cus. A sèmola amb espècies.

A perro muerto, a boca seca...

Ella va tornar a la cuina i això em va alleugerir. Necessitava respirar.

M'encanten els terres boteruts, els lavabos mínusculs d'angles impossibles.

Els bars excessivament nèts no s'empapen,

i per això un antro com cal necessita certa endogàmia recollida,

un glop de deixadesa carinyosa i naturòpata.

Però no em vull assemblar a un narrador de sobretaula, ni a un amic dels llibres de butxaca.

Necessito abstreure'm del protagonisme forçat, de la meta-literatura egòlatra.

- Saps que t'odio? - va dir ella.

- És tot el que sé de tu - vaig respondre. - Amb això n'hi pot haver prou per estimar-te,

almenys durant 10 minuts.

Va arribar un nou client, i vaig arrufar les celles i bona part del sistema parasimpàtic.

El cubícle és prou estret com perquè l'ocupació simultànea de 2 espais vitals porti a silencioses diatribes fratricides que ens parlen de colzes i dances territorials.

Vaig fer-li un xarrup al descafeïnat de sobre.

Ella va tornar i va florir una gladiola, potser un ginebre.

El davantal esfilagarsat era un contorn airós.

- Sé que m'odies - li va dir ELL.

Em vaig indignar profundament.

Potser era un lector empedernit?

Citar de manera literal és violència subterrànea, vermella directa.

Va ser un sentiment bastant pornogràfic, però dubto que sapigués pas qui era JO.

Una casualitat còsmica bastant improbable, i certament nauseabunda.

Però a ella tampoc la coneixia. N'estic SEGUR. Cria cuervos y te sacarán el nabo.

- Acaba de florir un préssec en almíbar - va deixar anar ella amb certa desgana.

Un enroc en tota regla?

Aquest epíleg va enrarir encara més l'ambient, i a mi em va donar esperança. Fustiga'm, amor.

- Ja sé!!! - vaig pensar en veu alta.

Estúpid de mi, vaig dissimular abstret, i em vaig enfundar l'snorkels.

Era el moment de passar al pla teatre de guerrilla. Vaig agafar un tovalló, i vaig treure la ploma:

- SÉ que m'odies. És tot el que sé de tu, i amb això en tinc prou.

El tovalló anava menguant. En vaig començar un de nou. Vaig intentar sintetitzar.

El fill de puta m'intentava molestar subtilment amb el colze. Un simptoma evident de debilitat.

Vaig reciclar els mots.

- SÉ que m'odies. L'estocada és teva.

Vaig enroscar el tovalló dins la tassa, i vaig fumar. Aquest cop no podia perdre...

La rememorança del perfum en un present mesquí

2010-07-17T03:19:00.007+02:00

Un pop en tranvia llença un suspiro per la ventanilla que arriba a l'illa Diagonal
perquè "ha perdut el nord".

L'eixordador sentiment octòpode envaeix furtivament el cos d'una dependenta de la perfumeria Avalorios que està ensopida i falta d'amor.
Floreix com una griselda i dibuixa uns llavis de menta
en un tovalló on prèviament s'havia signat el contracte d'un jugador del filial del Barselona
que ens ha negat els drets d'imatge i cita. Rossell passarell.

A lo que nàvem. La perfumera corre al lavabo i es corre un cop passa la balda.
Si jo fos el Quim Monzó diria algo així com que s'ensuma els dits.
Però això és lo de menos. Plega, i quan arriba a casa troba a faltar el compartir una amanida de cabra feta amb amor i amb espelmes d'essències marines, i recorda l'adolescència època folla on complir un somni era tan fàcil com treure la regadora de l'armari.
Ara, si ho intentes, se't cola un anunci de l'Spotify. FILLS DE PUTA INCLEMENTS

Desempuelva un àlbum de fotos amb vergonya, i ressegueix pa'trás,
i pensa que s'esperava una altra cosa,
i que els perfums són una porta cruel a la rememorança hostil.
Es toca i plora. És japonesa.

Finalment, la perfumeria Avalorios quiebra
perquè sobre les taules hi posaven estovalles de puntes.

Monocromo

2010-07-02T02:17:00.002+02:00

Haberlas, ai las.
A ver: Las haylas!

Això no és un poema, és el reflex tenebrós d'un epitafi de merda

2010-06-17T01:05:00.002+02:00

Esquitxar d'amor els últims glops de vida?
O bé esquitxar de vida els últims glops d'amor?
Se sent la porta grinyolar,
i una fregona se l'emporta i s'escorre l'últim rodolí remolí avall,
tacat de bava...

No posis sucre als Corn Flakes, compra't uns Frosties...

2010-06-08T23:00:00.008+02:00

Posem per cas París.... bé, no, és massa tangencial, i una mica snob.

Posem per cas Barcelona, ciutat comptal,
però li posem la olor d'un croissant acabat de fer, o una lionesa.

Un menjador vermellós a la penombra, com tret d'un retaule,
una flor en un dedal en un mantel, no ets anunci de l'Oreal però segons com moles el doble.

Llavorens agafo un fil i estiro i somrius, i et faig una llista de tasques pendents absurdes.
Les tasques provoquen vèrtic, però jo te'n faig una que conté krispies i galetes yayita amb gust a mel. Així que he aconseguit deixar de pensar simplement he escrit,
i ho he fet com si recordés cap endavant, i ha sigut osea, ha sigut com tocar-te un riff,
i aleshores t'he fet asseure en un tamboret, perquè passés el temps més lentament,
i de tal manera que ha sigut sinuós, altrament hauries marxat ofegada i enllaunada.
I dins d'una llauna no es fertilitza, tot i que a vegades es cultiven bombolles.
Les bombolles són ambivalents, precioses i líriques... però massa inestables, són com la nitroglicerina però en plan anunci de compreses, una miqueta...

(Ja no sé per on anava però resulta que t'he anat dibuixant sense volguer,
com les melodies innocents que es xiulen quan no tens partitura i tampoc en tens ganes,
però llavorens m'ha entrat l'ànsia
i m'has fet veure que tenim encara carrers plens de racons
i llibres plens d'acotacions del traductor per corregir,
i estúpideses similars i tendres però veritables)

Marxes com sense volguer, i et dic adéu fent veure que tal,
i a lo millor surto a investigar allà on passeges el gos, i em compro un animal domèstic,
tipus un dragón koala, o una nútria en escabetxe,
però abans acabaré de veure "El ladrón de orquídeas".

Acaben de ressaltar que l'afició a les coses petites serveix per empetitir el món i fer-lo més manejable i llavorens he vingut i he escrit això tot creant una paradoxa temporal
i el Michael J. Fox...

Un acordió moll (com les teves calces)

2010-05-10T01:11:00.004+02:00

És l'acordió que és moll de pluja,
pluja que t'escric i t'ensabono però que em mulla l'ànima i els ossos,
pluja que fa fugir les terrasses i les trobades fortuïtes.

Pluja plim pluja glaç pluja punxó

Pluja que esquerda el balcó i la il.lusió, si bé evoca
però cal dir que amb mesura, i aleshores ve quan pel carrer no es passeja,
la gent s'esmuny per l'embut de la comoditat i el fer el cor fort, l'estufeta-sabatilles-cafè'n-llet,
i aqui ve quan et busco però el que no faré és trucar a l'interfono o buscar-te a les páginas amarillas.

Això doncs, plasmo per escrit la següent petició:

Pluja plim pluja punxó,
et demano perfavó
que reguis de nit
perquè pugui florir el dia.

Si, ja posats podria haver rimat,
però se us hagués escorregut el rimmel amb total seguretat.

Fi-eltro

ALONE IN THE big CITY

2010-05-07T04:36:00.005+02:00

Fer el cor fort i entrar a títol individual a una trobada de melangia sudista,
entre tangos i milongas i algun que altre perfum subtil i embriagador (què sino).

Jaure, buscar el racó (no hi ha racó), bussejar entre discret i prudent
però amb ganes d'Estació d'enllaç...

Enclastar-se entre la barra i els assidus, escoltar i palpar, el lavabo en la otra esquina,
se tuerce el duende, enllaçar mirades furtives, enfilar un camí de tornada a començar i
observació estoica de vianants, curves i més curves i camins i caminants perduts i homes cortina, beure sol en mode barra, xocar amb algú, opinar mútuament sobre la cambrera esport universal, acoplar-se i aspirar a algun garito funk amb espontanis lleugers i fugaços,
remarcar i retratar antros i serpentines de les que trenquen el mite
de Barcelona ponte guapa chupa chupa diu la negra.

Sentir-se més sol en companyia, abtraure's i enfilar l'agulla via Guns 'n Roses,
Boqueria fosca, graffiti un bosc d'ombres, reixes, downtown i Shotgun Blues.
Sentir-se fràgil i fugaç però tot i així

(...hagués molat més trobar-te per enllaçar un núvol darrere l'altre i pastel de miel)

Àudio: Sakapatu

Poema picaruel: un pastel de miel

2010-05-04T00:13:00.004+02:00

Em trobo acompassat per les tecles que em toquen totes les ídem
i visualitzant imbecilísticament els teus perfils grecs, romans, i si cal, mesopotamis.
Es deixar-se endur i acabar aspirat per l'espiral,
sense esperar a que els designis em posin al teu davant per art de Màgic Andreu.
Podria aprendre a dibuixar-te, si cal, i això que mai he tingut paciència ni vista.

Imbecilísticament esbosso un tovalló de vela,
que arrissa les ones i derrapa les crostes dels remolins i

OH LA LA, no és possible, no és possible que la bellesa pugui arribar a ser tan dolorosa
i talli la respiració com una sogra!

On s'és vist escriure't un poema picaruelo a la pell abans de saber d'on surts i cap a on vas,
és a dir, potser el teu camí és anodí, potser 4 fotogrames enllaçats són un globus desinflat,
però yo es que soy asín, y así seguiré, nunca cambiaré (8) etc... i t'agafo de la mà i enllacem un núvol amb el següent i correm seriament el risc d'acabar sent un pastel de miel, així que tal.

FI-mosi

La ideologia és un corsé feixuc

2010-04-26T01:17:00.009+02:00

Et-toco-i-no-res,

mandarines i un tel de color verd,
no trobo l'autopista en direcció al teu canell.

Et toco i res, incapaç de literalitzar la teva pell,
de metaforitzar les teves creences,
quan em manca la fe no dibuixo creences
en el teu coll ni idolatro cucs de seda que mai fan llum etc...

Resseguixo la teva pell (o qualsevol altra) i desapareixen les sanefes,
m'allunyo de mi mateix i de les tecles,
ballo sol en un decrèpit cabaret,
sense ni tan sols una finta de mal.labarisme sòrdid...

Cauen del cel groc gotes malaies
en forma de fa-do-sol
-re-la-mi-si i un carret de gelats
cau carrer avall
i esclafa una revolución en ciernes,
la pàtria són 4 fotos i un cançoner,
i una iaia APM em recomana un jarabe para la tos des de quasi l'altre barri.

Truco les portes del rere-fons dels baixos
i em pregunten contrasenyes
que intento comprar a preus inflats i ni por ésas,
i em rodeja massa lletra fugaç, no caço al vol ni la papallona coixa,
sord de mi, sord de tu i de tots vosaltres,
aprop de l'exili momentàni,
del canvi de lloc instantani,
d'una festa solitària d'aniversari.

Escoltant: http://www.myspace.com/minetheband

Rayuelas a disgusto

2010-03-24T00:09:00.007+01:00

El infinito se le antoja demasiado grande a un cronopio, aunque los derroteros lo llevaran por la senda del martirio cristiano ronalda.

Más aún, la libertad, ésa gran responsabilidad,
nunca fue tan cercana a la pesadumbre como para el ex-convicto,
acostumbrado a ensoñar entre rejas,
a volar ACASO entre caractéres arial black en un apogéo de luna de miel
que solo se da cuando se abandona el agujero del virtuosismo de puñal y mala sombra.

El infinito, decíamos, se le antoja demasiado grande a un cronopio, que trazará rayuelas a disgusto para establecer, cuanto menos, las reglas de un nuevo juego, por muy absurdas que se antojaran. Un hilo para empuñar la aguja sin dedal y coser nuevos recuerdos que deshilachen los bastardos que pudieron hacernos creer que, en nuestros más profundos empeños, solo cabía el camino de la casta, la sangre y el sudor.

El aleteo ligero nos llevará, paso a paso, paso a paso (8), a encumbrar otra vez ídolos fugaces por convencimiento súbito, y los quemaremos, y de la ceniza encumbraremos otra idiotez y así hasta el bucle immortal. Pero ésta vez, habremos podido elegir.

Inspirado en: "Cosquillas" BCN or DIE pg. 58/59

D'una miserable gota (re-mix)

2010-03-09T01:42:00.008+01:00

D'una miserable gota (escrit original)

***

A mode de reverse, un piano micro-còsmic i angelica houston m'acaramela i em desmelena però només a glops de brisa, una mica alfombra amb tacte de peluix nou de trinca.

Ara, invisible, i famèlic d'aventures i àvid de (Jimi Hendrix) experiences,
m'aplico l'ensenyament tirabuixó, i cual sirena camuflada,
em deixo endur another vez per una espiral, per bé que freda, poc molesta.

Derrapo i llepo les arestes de les cantonades
que jauen sota el bla bla bla dels floquets de barrets de trens llunyans,
i aprofito, serè, i per tant lúcid però moderat, per resseguir les sanefes dels parcs en nocturnitat.

És doncs un contrapunt d'aquell espai vital de joc i record, joc i record de traca i mocador,
tot més petit i arraulit però malalt d'ombres, i així és que em poso a l'aguait per si les mosques.

Un pañuelo en forma de consuelo

2010-03-04T01:08:00.005+01:00

Mientras deforma la forma,

el gràcil piar del rovellón desgañitado (?)
se quita el sombrero ante un conejo
raudo e inesperado
que asustadizo se cuela en la cueva,
mal síntoma justo cuando se eleva y levita
mientra evita ahogarse con la mismísima levita
- etiqueta obliga-
cantando una canción
de Evita Perón.

Una canción de amor con todas las crudas curvas y contracurvas

obligadas en cualquier ídem que se precie, a saber:

- Estrellas y tal (todo el cosmos en general, especialmente la luna)

Partes del cuerpo que evoquen un nido cálido de canción de amor y cloroformo, a saber:

- Epítetos tales como LABIOS,
a poder ser carnosos y suaves como el terciopelo de tu PELO,
y COÑO, porque (por suerte) no se atreven con:

- Las NALGAS bien los PECHOS como cántaros cantor canción-dea-mor y desapego,
y aún peor con las partes más íntimas, a excepción de Josmar y su gloriosa
"La vida es una sorpresa, et xucla com una compresa", cosas asín-detón.

-Tot el conglomerat eco-bucòlic del tema marítim, bosquil, i rural,
truncat posteriorment pel frenesí dels viatges organitzats,
la verdadera lacra de l'estat del benestar supra-renal.

A lo que i.v.a. mos:

La vida es un sorpresa feréstega que et xucla com una evax ultra fina,
i que a base de fintes t'impossibilita dia rere dia l'arrelamenta,
no permet quallar l'esperança honrada i legítima de voler escollir un coixí o bé un sofà
des d'on veure passar les hores pam a pam, süicidi a suïcidi.

(Mucho ruido y pocas nueces)

Si parlem de llavis, for example, fem-ho bé, cabrons embafadors:
labios torcidos o mordidos, sexo sucio y sudado,
no más calienta-polleces en forma de videoclip pre-adolescente.

(ara ve quan un mateix, fals moralista de pacotilla, s'escandalitza)
[ex. : todas son putas menos mi madre, etc...]

Hauriem de tornar a passar-nos paperets de sota mà,
dibuixos d'amor sense perspectiva,
per tal d'abandonar l'anterior premissa,
tan vàlida per sobreviure com indigne per viure en plenitud.

FINTA

Fila prim, Filiprim!!

2010-02-25T00:55:00.004+01:00

Tan de bo que per curar un penjat només calgués despenjar-lo.

Avui és dia d'ensayu II

2010-02-15T01:55:00.002+01:00

L'escriptor trepitja el bar, veu la cambrera a lo lejos, i regodeándose amb l'slow motion,
es llepa el tupé i s'enllustra l'EGO. Y LUEEEEGO, s'asseu, aparca'l LEGO davant d'un vado i crida a la revolució i mentrestant espera i suca la Vanguardia en un cafè'n llet.

Conseqüenment, quan deixa de SER escriu perquè es mimetitza qual invent del professor Bacterio, firma, acaba, es corre, recull l'ego, es llepa el tupé, s'arrissa les pestanyes,
i deixa caure un manyoc delicat a la cambrera, però diu que un autògraf no gràcies,
que a lo millor un altre dia prenent un cofeé etc

"Al doblar laes quina", es compra una Olivetti i escriu una obra mestra que es veu que estarà a totes les biblioteques i tothom el citarà, però és en volum excessiva, un pèl tochaco per entendre'ns

Avui és dia d'ensayu I

2010-02-10T20:37:00.004+01:00

Va i ve la vida ida i afligida, i l'escriptor rau rau en un racó miau miau i si pogués seria invisible.

Assegut en un racó de bar, ressegueix i sublima les peculiaritats i adoracions de 4 o 5 persones.
Ex-companys de classe, coneguts d'algun curset d'estiu o alguna merda aixins.

La cambrera està canyón, placa placa.

Ara bé (i aqui ve l'esquinç entre la lletra i vida, entre autor i obra),
possiblement no tingui putes ganes d'entaular el més mínim diàleg,
avergonyit i maldestre quan toca torejar a ras de suelo arrel de preguntes psicotòpiques:
tornar a ser conscient de la fugacitat del vol i aquestes merdes.

No vol ni sentir a parlar de vida aliena si no és per magrejar-la
i follar-se-la pel darrere en plan perrito i
retornar-la gata maula-miau-miau bub bub i amb mini-falda.

Costumari belga

2010-01-29T21:44:00.006+01:00

Els comités acostumen a obrir investigacions sobre fets òbvis com podrien ser
cops de colze made in CR9 coses axins, enmig de llargs sospirs incrèduls i un poc apàtics,
i fan llargues i tedioses trobades per establir finalment, i com és supernatural,
una decisió judicial i/o altres que el clergat i el poble pla han trobat evidents
sense necessitat d'un replay - slow motion.

Algun emperador rabí va decidir un bon dia ningú ho ha dit però fa bon dia
que això seria un comité d'experts, i que aqui no hi entra qualsevol,
es prega un word amb els mèrits, estudis i direcció fiscal i tal pasqual.
Tot plegat, éS-NIF, no creuen?

Què nava dir?

Després de les olivetes i tot plegat, s'ajeuen a fer el pícnic amb el pitet sobre una estovalla de quadres vermells i blancs y se sientan a ver pasar el tiempo-el chá chá chá del tren.

Però un d'ells, absort (i segurament inflat a punt de gla) va divagar,
i la resta el va titllar d'escòria, i va expirar.

En pleno exilio, es va ajaure sota una figuera,
i el pensament mandrós el va portar a reflexionar
sobre escenes banals habituals del costumari belga, a saber:

-Un dimarts qualsevol a la nit, el matrimoni Hussein abans d'agafar el son.
Escolta'm que faràs demà? invadir Mesopotàmia, alguna execució mediàtica?
Recorda't d'anar a comprar pa abans que tanquin, merdes així.

-La Madonna estressada perquè el nano no li menja la tetilla i arribarà tard al cole.
Les enormes distàncies entre el menjador i les habitacions filials,
li fan planejar-se la construcció d'algun tipus d'ascensor-alfombra.

-El Bin Laden cascant-se-la amb una Private del 82, etc

MARUJEO 2.0

2010-01-26T23:11:00.005+01:00

Si una cosa ha canviat en el maruejo actualment, es pot sintetitzar amb una sola frase.
Abans, quedaves amb un col.lega i t'explicava com va conèixer una churri, i normalment, hom preguntava 2 coses, a saber: com és la tia, i amb qui va.

En ple frenesí de les distàncies curtes, ara és ben fàcil.
Només se li ha de dir al colega que t'enviï el link del seu facebook pel messenger.

En acabat, un dels 2 (punt zero) acostuma a obrir el youporn, i santes pasques.

Ramoncín, el pollo (frito) a 60 euros el gram

2010-01-20T01:17:00.006+01:00

Acostumat a les ofertes telefòniques d'accent latin king,
avui va i truquen i ja directament fills de puta etc...
i es veu que era una iaia que preguntava per la Maria Dolors.

Llavorens li ha donat un espasme, i es veu que en Quentin Tarantino en vol fer un remake,
i jo li he dit que em pagui en negre i m'ha enviat en Samuel L. Jackson.

Strangers in the night, no-niaro-niaro...

2010-01-11T16:48:00.005+01:00

Està clar que sóc pro-vietnamita, menos a les pelis: Mentre miro "La chaqueta metálica" o "Platoon", sóc totalment redneck, i fins i tot nigga. Al tajo:

Se m'ha acudit una tàctica militar brutal per sorprendre trinxeres vietnamites en mitad de la nossshe. Formes un mini esquadron d'èlit de 5-6 tios sortits de les pitjors barriades i suburbis d'Spain, pastilleros i/o farloperos, i els atipes d'arts marcials i meditació i els envies a Corea.

Un cop al tajo, els deixes sense droga fins que no requereixis de la seva presència en combat.

Un cop arribat el moment clau, els fots dormir de dia, i els lleves en pleno crépusculo.
Els enxufes de Red Bull i cocaïna pura, i els envies a conquerir els típics bunkers malparits des d'on una puta metralleta et rebenta 3 esquadrons en cosa de 20 minutets.

Per 4 xavos tens un mini esquadró ultra eficaç, i com a teràpia motivacional per a la resta de tropes, no tiene parangón alguno. A partir d'aqui, viva Méjico cabrones i blep blep blep...

Spaghetti western

2009-12-30T05:09:00.014+01:00

Hola, doncs hi havia un dia un noi que es deia Erikaeleniak etc etc,
i tenia un problema gros doncs tenia facebook
però no li agradava utilitzar-ho com a red social
perquè cadascú l'utilitza com li surt de les pilotes, feixistes de merda.

Conseqüenment, tenia un perfil privat fins que els fills de puta ho van prohibir i l'agregava gent que ni fu ni fa i no volia que furguessin el nas. Prohibit prohibir (va pensar) ,
i va optar pel famós recurs de posar-se un nom fals però no del tot
perquè d'alguns si i d'altres no i bla bla bla...

Vamos!!!!aellopues, va decidir anomenar-se Erikaeleniak Spaghetti Western.

Tot seguit va rebre el típic advertiment moralista de gran corporació
que van del pal soy tu amigo fins que vénen mal dades,
que és quan els amigos de veritat deixen el 70% del facebook en tanga.
Ojú l' datow, que us en subscric la part més hilarant i és totalment certa,
si voleu feu-ne la prova, fills de gata maula:

· Noms obscens, ofensius i semblants no estan permesos i no seran aprovats.
· dIF1Cil &E lLe6iR? La inclusió de caràcters especials i de gramàtica no estandaritzada no està permesa i no serà aprovada.
· No intentis combinar frases en una sola paraula. Joana Miraelmeusupernickguay Ferrer no s'aprovarà.
· Comprovem tots els canvis de nom, aixó pot trigar 24 hores aproximadament.

---

Lo de Joana mira el meu nicksuperguay és veri very good patates amb suc, xavals.
Però això només va ser l'inici d'una gran amistat.

Va apretar lo de SI, HO HE ENTÉS. DES DE LA MAJORIA D'EDAT FIRMO QUE ACCEPTO LES NEFASTES CONSEQÜENCIES DE TAN TRASCENDENTAL ACTE QUE EM POT PROVOCAR EPILÈPSIA TRANSITÒRIA, i que ni 24 hores ni que perro muerto:
El nom va ser rebutjat automàticament.

-Molt bé d'acord- va pensar n'Erikaeleniak etc etc que es volia dir Erikaeleniak Spaghetti Western.

I va decidir provar amb Erikaeleniak Sembei Norimaki.

Aquest cop si que va funcionar. Així doncs, després d'alguns desajustos menstruals,
la vida va proseguir amb aparent normalitat fins que la seva xurri, en veure el percal,
va pujar a les parres de la Sagrada Família, i li va dir lo següent:

-Així que Sembei Norimaki, no ???!!! En Sembei era un calent que es passava el dia espiant les calces de qualsevulla!!! - (bulla del mil) - És aquest el teu MIRALL????

-No t'equivoquis, preciosa del meu cor - va dir n'Erikaeleniak indignat -
En Sembei Norimaki SEMPRE va estar enamorat de la senyoreta YAMABUKI.

Llavorens van tenir un fill i li van posar Home de Caramel n. 8.

Espiral

2009-12-20T07:25:00.004+01:00

Els extrems es toquen i la felicitat més absoluta crida el plor i la melancolia més profunda...
Llavors el Ying i el Yang follen i néix la vida com a tal i bla bla bla en una espiral sense fi...

Diem NO a la pedagogia barata

2009-12-15T22:43:00.005+01:00

-012, digui'm?

-Hola, si, a vere, o sigui, aviam parlem-ne... La Beth aquesta o sigui...
desconec els llaços familiars i habilitats SOCIALS I ALPINISTES d'aquesta noia,
però si no deixeu de treure-la en antena per explicar-me com esquivar mosquits en zel o embussos de la M-30, o per veure com esquia de gratis i presenta tota classe de formats horteres per distreure el populatx de les seves missions revolucionàries, em faré un tall transversal a la tita.

Però ara que parlem de tites, abans faré una última intentona:

Neo-geo's

2009-12-04T02:23:00.008+01:00

Es veu que resulta que doncs que un bon dia en Virolai caminava amb fressa (?¿!) pel marbre encerat de les Rambles, enllumenades de Barbies fluorescents per lo de Nadal i tal...
Mentre vagarejava i mirava enlloc i pensava absent i suava absenta i llavorens, doncs va i l'IMBÈCIL es troba una radiografia sota una rajola que sobresurtia un xic de 3 pics i repicó.
Ah jaja ara us pensareu que abandona la radiografia i aixeca la rajola i Alicia en el pais de las marvelous i tal, però no. En Virolai s'enfunda la radiografia per dins dels pantalons rollo arraulida sobre el pit, i va fent xenc xenc sobre la pell freda i somorta de les abdominals una nit d'estiu (però que no has dit que era Nadal, imbècil?) Oh, exigències del guió, que la verdad no te estropee una buena historia, etc...

Al loro, que el Virolai lubrica la barana, s'enfila a l'entresuelo, i posa la clau, lo típic, entra a la república independiente de su casa, deixa curosament la radiografia sota un enzim de nous i ammetlles, i es fot una gayola.

Ja alliberat de la tensió, va'l col.lega i penja la radiografia (bucal, para más señas) a la finestra perquè li mola dadá i André Bretón i coses.

Cuan enorme és la seva sorpresa sorpresa que l'endemà, un matí emboirat de Ponenttttttt,
el tio va es lleva acollonit per una sèrie d'alaridus alarmistes i pregunta tot crujit:

-S'ha incendiat la cuina o algo?
-En cristiano, por favor etc...

I llavorens els Geo's el van emmanillar i el van torturar a l'ajillo perquè l'ordenança cívica és molt explícita amb l'exposició pública dels furts, i a més a más la Mari Trini en qüestió es veu que se l'havia fet en alta definició i amb paper de soja, i l'alarma social etc etc etc...

El silenci com a arma de destrucció massiva

2009-12-02T18:53:00.011+01:00

Retro, vintage, la Barcelona canalla, antes con Franco no pasaba, els joves d'avui'n dia estan alienats i blog blog blog...

Si una cosa ha canviat aquests últims 10-15 anys
[almenys en els espais urbans i més o menys civilitzats (?)],
es que la gent no es fot tan al balcó a veeeeeeer pasar el tiempo,
o bé no treuen les cadires al carrer.
Podriem dil.lucidar i ramificar ad infinitum aquesta pèrfida i tendenciosa reflexió iiiii...

-AL GRANO!
-Ok, zorry.

Doncs resulta kabans quan jooooo eraaaaaa petitet,
i via 'l típic sinyó que tenia una botiga petita de chuches,

i per dona una mestressa de casa rodona com un tonel de ron Artest. Els 2 ja stan jubilats, i tenen com a espai vital d'esbarjo un balcó llargarut i lleugerament descuidat, que abasta la mida total del menjador.

Formen el cuadro habitual de televisió a mansalva, empobriment de la líbido, i enfortiment fins a nivells culturistes d'una rutina exasperant. Quan el menjador se'ls posa a la nuez,
surten al balcó a mirar passar el gentum, etc, però rollo per separat, posem per cas uns 4 metres.

Rictus entre amargat i avorridot, ven pasar el tieeeempo, però és que ara mirar segons quins carrers ja veus tu, i a més ha canviat tant el barri, que no tenen ni puta idea de qui són la meitat de penya.

No hi ha puta escapatòria nens. ALCOHOL I CULEBRONES.

I és clar que abans la gent no0s divorciava i patim patam patum,
però a mi això i el Peter Pan em foten cague.

Tell Laura I love her

2009-11-22T23:25:00.010+01:00

- Perdoni: un ram de flors, i fota-hi un parell de lliris que jo hi posaré el poema - pensa en
Tommy mentre està a punt de morir a 300 km. per hour. No somos nada

Però resulta que llavorens surt un mico borratxo de sota una palmera, i cigarro en mano canta:

Only you, only you, etc... i una mona amb mono de monito li pilla la verg........ ai no, ara me n'anava per les rames.
Monita tota mona amb les pestanyes pintades dolça i sinuosament li canta al moniato mentre passejen tènuement (?) per un canal venecià, però llavorens un carabinieri francotirador,
en nom de la decència, els dispara un dard somnífer, i s'adormen mentre mussiten:

Do-do-di-do, didl' didl', dub dub bee do.

No somos no-do

Mentrestant i de manera tangencial, un decrèpit monsenyor amb barret i que parla ràpid i inintel.ligiblement, s'asseu a la barra i tot esperant el carajillo, canta only you amb un fil de veu mentre pensa que potser ELLA encara tornarà... Que pot ser que ELLA acabi etc...

I amb aquesta moralina d'auto engany-a bobos xucla el carajillo,
mentre AQUEST s'arremolina tot pensant que
perdoni un ram de flors i un parell de lliris, que jo hi poso el poema
tot pensant en una tal Marie Brizard que resulta que
en aquel.l precioso instante s'està beneficiant un regidor de tez porquina i que huele a pez gordo, que es creu un gran amant mentre ella fuma i dissimula i no sap perquè ha acabat sota semejante tonel.

FA DO
sol re la mi si

Portada del llibre
"Corre, conejo"

La paràbola del mitjó de Notre-Dame

2009-11-17T16:10:00.005+01:00

Entra al banc un client amb gepa i un piano de cua, però DISSIMULA.

Demana la clau de la seva caixa de seguretat.

S'hi planta davant, mira a esquerra i dreta furtivament,

i tot seguit hi entafora un mitjó ple de bitllets, diu Deu vós guard, i es pira.

El recurs fàli... digoooo, fàcil de la desqüalificació gratuïta

2009-11-12T00:25:00.017+01:00

"Hola, bé, tinc/tènia un nus a la gola, però he/vaig trucar un mariner a domicili i me'l va desfer"

A veure qui és el primer que ho troba una ocurrència de connotacions sodomites,
i llavorens resulta que som els ALTRES els que quan veiem una samarreta a ratlles
pensem en acordeons i sardines en escabetxe amb espelmetes i vinet amb regust a xispa.

AH!! És evident que als demés (és a dir, als purs de ment) ens evoca ipso-facto la cocaïna bielorrusa post-marxista, que et provoca un estat com catalèptic, una violència incendiaria però quieta, molt típica d'aquelles contrades d'alcohòlics militaritzats e irreductibles.

Una actitud simbolitzada esportivament pels assassins silenciosos de canella fina que poblaven els parquets baloncestístics europeus a mitjans dels 80 i que van impedir que un mestre (sodomita) com Aíto García Reneses guanyés la Copa d'Europa de l'balón l'cesta.

És de sobras conocido que després l'injust destí va concedir aquesta honorable distinció immortal al menys cronopi dels balcànics anteriorment citats, Svetislav Pesic, gran comensal, per altra banda ampla.
Homofòbia celestial?

Deixant de banda aquesta aberració geogràfica per bé que simbòlicament fàlica i factible, tan parlar del Besós tan de Besós, i resulta que aqui tenim rius Anoyes i pantans de Tous per on floten de rositas peixos hermafrodites i Ten Shin Hans perfumats d'escames.
Besós robados cuando me llora el alma, etc...

Senyor Robotnik: està tornant a provocar en mi una regressió cap a l'absurdittá més orgànica (per bé que en el fons és cíclica)

Jo a vegades també crec que l'arquitectura moderna no es ni más ni menos
que una externalització encertada i metòdica com un bisturí hepatític de la nostra apocalipsi diaria, farcida d'hermetismes varis tals com:

-El marbre.
-Les alergies.
-L'esclerosi múltiple.
-L'envasament al 8.
-El carpaccio.
-Els Sigur Rós.
-Les tele promocions.

Típic pop transexual-gogó del riu Anoya

Ara bé, si posem per cas avui en dia volgués ser ideològicament coherent,
hauria de sortir al carrer amb un pot de Mayonesa Kraft i untar-ne la cara d'alguna mare de l'Opus...

Qui no hi trobi connotacions sexuals i més concretament MILF, que tiri el primer còdol.

Introducció i nus de la trinitat

2009-11-09T02:58:00.009+01:00

Introducció, nus de la santíssima trini-tat i desenllaç fugisser i subreptici...

(es que vinc de rotar un rato sobre el meu propi eix)

***

Doncs resulta que TOC TOC.

Tal, el pavo obre la porta, i és el carter, evidenment, doncs ha trucat DUES vegades.

El sussoditx és igual kell, però amb ulleres i els morros pintats de color griselda...
Curiosament té pinta de pizzero, però no en tenim comprovació oficial...
Tenemos DOS líneas de investigación i blep blep blep...

TIC TAC TIC TAC....

.................

-Hola, si, porto un certificat, etc...

-Sta mol bé, sta mol bé, sta mol bé....... (sigh) I aquest TICK TACK? Sembla un paquet bomba...

-Ah, si, si, és que ho és....

-Ah guai........... doncs potser que ens donguem una mica de pressa,
si no encara ENS HI ENGANXAREM ELS DITS...

-Si si... Firmi aqui, i aqui, i aqui, i aqui, etzètera

Ara és ELL qui porta ulleres,
mentres que el carter porta unes impressionants SNORKELS
i un medallón de la Verge de Guadalupe....

TIC TAC TIC TAC

De mentres, es veu que Mr. T o similar s'està fotent la SEVA nòvia al menjador...

Mentre el carter busseja, ELL firma amb parsimònia...

TICK TACK i kiri kiri kiri...

Dedicat an Mein i a la Pepa.

La paràbola de la banyera i el cafè'n-llet

2009-10-30T02:15:00.005+01:00

Tu t'escalfes la banyera, tal, vapor, un disco tranquis, primer crema un pèl,
llavorens t'hi fots sense pressa però sense pause i se't fot la pell de gallina i flipes un rato,
però-a-llasorens l'aigua s'estova i s'ensorra a miques i s'acaba refredant.
Però no es gela, no... es queda tèbia. El regust de boca més amarg,
un pòs(t)it de dubte i desesperança, una caiguda melangiosa pels averns d'on bla bla bla...

Però com que sóc lliure, giro la truita.

És tic, és tas, es tazo

2009-10-14T22:35:00.008+02:00

L'home de Murakami escrivia sobre un nen gran que sentia la pinça del tocadiscos esclafar qualsevol reducte de rebelia (aliè). Em va deixar sense alè...
Bueno, no tant, però era casi una rima, una prima rima que es revolca com una amant perillosa i bohèmia de cristal de Bohèmia:
coixa, però no sorda, apart de tàctil, elàstica i freda per fora i estufa per dins...
Untada d'oli relliscós bàsicament (?).

El sarrell mai es despentina, però collons, que és el Japó nano, són somorts fins i tot violant, només esquien sobre la via làctea quan foten l'imbècil o videojocs, llavorens són els jefes...
De mentres, en un punt inconcret de la costum, aquesta retorna, com és ÍDEM...
I em ressonen paraules brossa en plena cabesita (soul, soul, soul)

Quan la xatarra espacial es converteix en satèl.lit, no hi ha tu tía com no envïis un missíl tierra aire, com bé saben els nord-americans, els russos, i els aborígens australians...

Per altra banda, ÉS TIC segur que els japos escolten Sigur Rós arrapats entre llits glaçats d'hotels ídem, i algun dia envaïran Finlàndia, i tindran un munt de saunes des d'on enviar conciutadans muntanya avall en boles, merdes d'aquestes que els hi molen...
Jo diria que tenen moltes coses però no tenen autèntic soul, és a dir,
no els vec resseguint les cuixes de la Tina Turner a ritme de "Living for the city",
cosa que un coreà podria arribar a entendre abans d'assassinar-la per alguna extranya combinació algorítimica....

Vai a per cavall, ara torno...

Què nava a dir, ja sóc aqui, però la Via Làctea segueix al fons a la dreta,
com un servei públic qualsevulla...
Bulla? M'apunto...

Tu miembro es un membrete intransferible

2009-10-05T00:32:00.006+02:00

A vosaltres us firmàven a l'agenda al cole?
Diguem-ho tot: cada gargot era un mimbre intransferible, un mirall...
Hi havia qui sempre escrivia una frase que mai no era seva,
cita de llibre d'autoayuda Paulo Coelho o proclames independentistes...

A 8è d'.E.G.B tots erem almogàvers

"Si lloras por tal, las lágrimas no te dejarán ver las estrellas"

Com diría Fernando Fernan Gómez, A LA MIERDA

Jo volia sobretot que em firmés algun colega de fora el cole, era com caché, però mai ho va fer...

Sobreviviem de merdes així...

Ara tot és super diferent, però siusplau, un blog es nodreix dels TEUS comentaris...

Sigueu solidaris amb els blogs andegrewnd,
milions de blogs es corren cada nit en solitari

Bernarda Alba

2009-09-10T18:19:00.005+02:00

- Ei, parres! Que bé que vius...

- Què vols, que et digui...

Sempre he volgut ser pintor o jardiner,
resseguir el guix del passadís i plantar-hi un jardí,
i al fons del túnel llumeeeeeeetes i una vida promeeeeesa, una habitació tacada de sooooul...
Però me n'adono que m'estic assecant, fa temps hagués començat a delirar
i ara ja començo a pensar: de què polles parles, colega?

- Si, jo també ho pen........

- ...... I naturalment la paret seguirà blanca, i jo eixut, somort,
convertint-me a poc a poc en una espècie de gàrgola...
Mentre flueix la lírica, jo em vec darrere un vidre maqueao canelón,
amb uns guants tacats de Fairy, etc... almenys ELLES són indestructibles...

- Tens foc?

Encuentros en la 3a fase (del silencio y la imaginación)

2009-08-02T07:31:00.024+02:00

-Sabes donde encontrar speed?

-Hago una llamadita para ver si tal y vuelvo, cariño...

Redondéla punk, no era bonita en si, pero despertaba una mezcla de ternura y morbo carnoso.
Apenas la conocía y me "abría" su corazón en una bonita posdata, no por casual menos tal...

Cariñosa y de deje andaluz todo carácter, volvió más tarde de lo previsto,
siempre liándose a charlar y a discutir con pasión con cualquiera sobre cualquier cosa.
Y siempre que iba ciega gritaba, y cuanto más le decía que bajara la voz, más subía el volumen.

Miedoso de los vecinos, la arrinconé en un portal, y le puse la mano suavemente entre las piernas,
a la vez que le tapaba la boca con delicadeza.

Luego acaricié suavemente su tal durante unos instantes de fugacidad infinita
por encima de las mallas. (Solo las punkis saben llevar mallas)

Cesó el torbellino, y cerró los ojos para zambullirse en otro...
De piel caliente y esponjosa como todas las redóndeles que se hacen amar,
se corrió con un suave gemido, "no hase falta disir nada más" y me dió un adiós sincero,
canción de un dia lluvioso de verano, canción de cuna...

"Estuvieron media hora sin disfraz, y aquella noche, en lugar de dormir, fumaron a granel,
mirando cada uno SU cielo, y pensando, a ratos en una canción lluviosa de verano,
a ratos en otra cosa..."

La pluma vence a la espada (o algo axins)

2009-07-27T00:20:00.012+02:00

Cambrera ultra mega potens

- Hola, porteu els dallonsis del xupito gratis?

Nosantrus

- Per supuestímo (preciosa)

Cambrera ultra mega potens però a més a més guapa de ser maca i no pornstar -

És que paguen a mig euru el cartró!
Ah, i també tenim un bluetooth conectat a un proyéctor rayo láser per enviar fotos xulis.

Envieu algo.

Nosantrus

- Per supuestímo (preciosa)

Girem lleugerament la closca en direcció al prójecter. Jetos, ego-fotos, culs, LO TÍPIC...

Nosantrus

- Ok, it's interesting, beibah...

Tot seguit, per a hilaritat dels presents,
vam enviar lo següent al super-prójecter de fotos de noche gente guapa (?¿) :

Naturalment,
a mig presenciar la última estavem enfilant la porta de sortida amb pseudo-xuleria.

L'equilibrisme de l'amor sobtat

2009-07-15T03:56:00.005+02:00

Patada al cap del cul, al cul del carrer, el carrer de bòlit, el carrer de cap a la vida,
deixant-se xuclar per una claveguera sorda, res d'alfombres.

És la història de cada dia:

un carrer contorsionant, un carrer ensumant aromes,
un carrer que suspira per un glop de vida,
un cantautor coix que regala flores de papel en un dedal en un mantel
a una xurri que delira en bicicleta. (multa del copón)

Un carrer moix de pluja clement de primavera, un carrer desfet de xafogor.

Un cantautor borni amb mal d'esquena. Una nena tripi que s'autoregateja.

Un cor de gats que molen mentre miolen.

Una escapada abrupta en busca de la guspira de l'amor sobtat, fórmula mai trobada...
Ja em diràs... només ens faltaria un robot-amor per acabar d'afligir-nos dia si, dia també.

La nena s'auto-regateja i un trobador s'escapa en busca de l'amor abrupte,
la fórmula impossible de la guspira inimitable.

S'escapa tot resseguint un llavi-sanefa tort d'incandescència i hilaritat,
un llavi mossegat de refilón, una carícia lleugera, tacada de glop de suro,

de foscor a la resquemor,
la dança de la lluvia en plan afro-beat,
ja em diràs qui ho hagués dit
(no fa pas gaire...)

No el tiris, (pato) dóna'l

2009-07-10T00:02:00.004+02:00

- Posem per cas, o sigui, aviam...
En una època on els polítics es posen paternals d'una manera post-progre dissecada bastant imbècil, ens queda un últim reducte de llibertat, una última guspira d'elixir vital:

Les palles.

Ningú, ni tan sols una nòvia gelosa, es podria posar farruca amb el tema. Podria discutir-ne la forma (que si penses en tal, que si Megaporn etc...), però no podria prohibir-nos-les-hi-en!

Per aquesta mateixa regla de 3, ara més que mai, les manoles adquireixen un sabor gloriós, lleugerament èpic, com de barnís aromàtic d'un dia a dia cansadot, núvols tèrbols, etc...
avui ha plogut un huevo per ser juliol. Ha fotut un parell de trons que casi se'm desternillen les ulleres, cul.lèga...

-Ya ves... però jo crec, sincerament, que pallejar-te de'n tant en tant, vale...

Però cada dia un parell o 3 de cops, ÉS UNA MICA EGOÏSTA...

Answer me, Sharon

2009-07-05T05:38:00.009+02:00

En algun lloc de l'epidermis, un dissabte a la nit, in the discotheque:

- Ei, què tal?

- Bé.

- I què, TOT BÉ?

- Bueno, vaig un pèl coix, i noto certes inclinacions homosexuals els dimarts al capvespre
quan despunta el nenúfar silvestre.
A part d'això............ AH SI, bueno... l'altre dia me mare es va suïcidar...

- Dios, la meva també, VAYA CASUALITAT.

Haiku de la dial.lèctica sexual

2009-06-29T06:17:00.007+02:00

-Neng!!!

-What's up?

-Ahir vaig conèixer a la tia de la meva vida...

-Però te la vas follar o no?

Manifest de la follia

2009-06-18T05:21:00.005+02:00

-Ei tio.

-Què...

-Passa'm un calo.

-Que has deixat de fumar inútil!

- Ffff... Doncs faré calos mentals si no et molesta...

- ...

-Tjó! Tjó!!

-Què fas?

-Mai he sapigut aguantar el piti a lo paleta...

-Però si no estàs fumant gilipolles!

-Jo és que em poso molt en el paper, sóc un tio empàtic i eskizo.

-Un tio guai, vaja...

-Ffff, quan portava camisa i bermudes causava sensació. Quètnava dir...
Recordes la Breda?

-Com oblidar-la...

-Què vols dir imbècil?

-Res, res, continua...

-Era maca eh? Llàstima del nom de iaia...

-Es podria haver dit Enclusa... o Falopi.

-O Herminia, és cert... Doncs quètnavadir. A vegades tinc una PARANOIA ida.

La onda és: posem que fa 4 mesos que no la vec, des que em vai tirar a se cosina, SAS?

Però en canvi, vec casi cada dia a sun germà, que el conec de fotos. Però ell non sap qui sóc eh...
Ara bé, sempre he pensat que a vegades hi ha coses que traspassen l'evidència,
els murs cognitius... Com si sun germà m'hagués de mirar malament, SAS?

El vec, guitarra en ristre passejant pels puestos amb la mirada en plan automàtic, i l'escruto fixament a veure si passa algo. Però em retorna una mirada neutre, no arriba ni a perrito scotex...
es com metonímic o axins, no?

-Però si no saps què vol dir metonímic, inútil!

-Ja, bueno, però saps què vull dir? -"calo"- Cof, cof...

-No massa, no...

-No sé, en realitat potser és la plasmació d'un missatge diví de serenitat.
Per mi és com una crossa.

-La crossa la necessitaràs quan et foti un punterazo a l'espinilla, imbècil!

-Tio, mai m'entens... -snif-

-Algun dia t'adonaràs que sóc el teu millor amic....

- ¬¬

***